Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

"Inculturación es la encarnación de la vida y mensaje cristianos en un área cultural concreta, de tal manera que esa experiencia no sólo llegue a expresarse con los elementos propios  de la cultura en cuestión (lo que no sería más que una superficial adaptación), sino que se convierta en el principio inspirador, normativo y unificador, que transforme y re-cree esa cultura, originando así una nueva creación" (Arrupe, Pedro: Carta y documento sobre la Inculturación, AR 17, 1978, 230)

El passat 21 de febrer vaig tenir la sort de poder escoltar al P. Friedhelm Mennekes sj a l'auditori de la Facultat de Comunicació de la URL, convidat per la Fundació Joan Maragall. Ja ha passat gairebé un mes però deixo aquí aquest apunt "d'animal rumiant" que torna a mastegar les idees que li volten pel cap i pel pap. No entraré tant en el contingut de la seva xerrada sobre "Art contemporani i espiritualitat", tot i que va ser molt interessant. Com a mostra de la nota de fons del seu pensament, la millor cosa que es pot fer és tornar a llegir un i altre cop l'entrevista que li va fer la Laura Mor aquí. Pel que fa a l'arquitectura, el patrimoni i la pastoral llenço les següents inquietuds:

1. "El xoc funciona". Mennekes va arribar a l'església de Sankt Peter de Colònia el 1978 i va iniciar la tasca de animació cultural de la parròquia cercant el creuament de camins entre la vivència de la fe i l'art contemporani. El fet de tenir un quadre de Rubens i possibilitats d'exposició a la resta dels murs ajudava a convidar a d'altres artistes. Un dels primers fou, ni més ni menys, que Francis Bacon, que va penjar el seu tríptic a l'absis central. Després van venir altres artistes, com Beuys, Kounellis i també en Chillida, que hi va deixar un magnífic i polèmic altar cruciforme. El cas és que, com va apuntar Mennekes, "(l'art proporciona) impulsos contemporanis per vivificar la fe", és a dir, aquesta mena de literatura comparada obre la reflexió analògica de la fe i, tant l'artista com els fidels, s'enriqueixen mútuament.

2. "Una capsa de llum". Pel que fa a l'espai arquitectònic, la proposta de Mennekes a Sankt Peter encaixa molt bé amb la línia minimalista del moviment modern de l'arquitectura: l'església com una capsa de llum. Aquí la tasca de l'arquitecte és la de possibilitar l'aixopluc, la correcció lumínica i auditiva. Potser mancaria, pel meu entendre, més intencionalitat litúrgica o cultual perquè, sigui quina sigui l'activitat de l'artista, aquesta no fagociti allò que cal trobar en un espai celebratiu cristià; encara que tant la seu, com l'altar, l'ambó o el crucifix poden ser subjectes d'obra artística. És cert que, en la mesura que l'arquitecte es conté i no és excessivament intervencionista, l'arquitectura "sola" també es fa més visible. En qualsevol cas, l'exemple de Sankt Peter és una crida a l'atenció a procurar un bon ambient lumínic a tot l'àmbit d'una església, fet que no sempre és reeixit.

3. Un Sankt Peter a Barcelona?. La tasca de diàleg cultural realitzada a l'església de la Companyia de Jesús a Colònia ha estat i segueix sent un èxit i un punt de referència indiscutibles a nivell europeu. En Josep Maria Riba, delegat de patrimoni del Bisbat de Vic, hi va estar i en va prendre bona nota. Per altra banda, Mennekes ha visitat Catalunya, i a la xerrada va afirmar "He rebut a Catalunya un impuls fonamental pel diàleg entre l'Art i l'Església (a Manresa, a Vic, i a Barcelona)". Ara per ara, a Catalunya se m'acut que hi ha dos espais que van en la mateixa línia que Sankt Peter: el de l'Albergeria de Vic, que ja porta una trajectòria de més de vint anys, i el nou espai de Santa Cecília de Montserrat, vinculat a l'obra del pintor  Sean Scully i liderat pel P. Laplana osb (la "Rothko Chapel" catalana). La tasca desenvolupada en aquests dos centres és de primer nivell, però tenen un inconvenient per la seva major visibilitat i reconeixement: no són a Barcelona. Jo em pregunto: no seria possible trobar en algun lloc cèntric de la ciutat alguna església, que no cal que estigui dessacralitzada i que encara formi part de l'Arquebisbat de Barcelona, on poder "replicar" i també augmentar aquestes iniciatives de diàleg amb l'art contemporani? Hi hauria alguna institució eclesial capaç de liderar un projecte així? Se m'acudeixen espais com la reformada església parroquial de Santa Madrona del Poble-Sec; l'església de Sant Pau, al Raval de Barcelona; i, fins i tot, cercant un diàleg també social, l'església de Santa Anna amb la seva activitat de l'Hospital de campanya ... però segur que n'hi han d'altres. Fins i tot, pensant ja en la tasca cultural que pot desenvolupar un cop finalitzada, en el lideratge que podria oferir la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família. "Ahí lo dejo"