Vés al contingut

D’acord, el títol a mode de retaule tripartit s’assembla més a allò de recórrer la Seca, La Meca i les valls d’Andorra que una altra cosa però, a voltes, hi ha pensaments desendreçats que dibuixen traçats a la recerca d’un “tresor intel·lectual” que, de moment, només es deixa entreveure. El que aquí teniu són això: apunts “a raig” d’un possible dibuix interessant entorn l’arquitectura sacra escolar, que és l’objecte d’estudi de la tesi doctoral que tot just he començat fa un parell de setmanes (ergo, ho sento per vosaltres, en sentireu a parlar en aquest blog).

Montessori

Aquest estiu, un bon amic jesuïta em va recomanar la lectura “Dios y el niño y otros escritos inéditos” de María Montessori (tot i que una bona quarta part del llibre és la genial biografia de Montessori a càrrec de Fulvio de Giorgi). Per a un neòfit en teoria de la pedagogia, com jo, és una lectura més que recomanable.

La primera referència a l’espai sacre educatiu el trobem a la pàgina 52 i es dóna, precisament, a la ciutat de Barcelona:

«En Barcelona, en la “Escola Model Montessori”, se construyó una capilla de los niños, hecha a su medida. De hecho, la base de una educación integrada en la vida era la liturgia. Fruto de estas experiencias fue la obra ya mencionada I bambini viventi nella Chiesa (1922), de la que apareció una reseña positiva en la Civilità Cattolica[1] (p. 54)

Què en sabem d’aquest espai? N’hi ha alguna imatge? Fins al moment no n’he obtinguda cap, però resulta d’interès saber com deuria ser aquest “proto-espai sacre infantil” de principis del s. XX que parteix de les mateixes afirmacions de Montessori:

«El niño debe poder penetrar también en la vida sobrenatural a su manera. ¡Incluso delante de Dios el niño ha de ser niño! (…) Debemos hacer todos los esfuerzos posibles para crear las condiciones idóneas para satisfacer estas necesidades de forma adecuada. Probablemente habrá que crear un ambiente muy distinto, probablemente será necesaria también una buena adaptación de la actitud personal» (p. 143).

La única descripció espacial d’aquesta capella dels infants la trobem com una nota a peu de pàgina, però costa d’identificar-ho com a tal:

«La capilla era suntuosísima, con las paredes tapizadas de damasco. Monseyor Higini Anglés (...) era capellán.» (p. 47)

La Basílica de la Sagrada Família

Enllacem aquesta idea montessoriana de deixar a l’infant ser tal com és davant de Déu amb el que deia el conegut teòleg del Moviment Litúrgic, Romano Guardini (també amic i valedor del primer arquitecte d’esglésies modernes, Rudolf Schwarz):

«Vivir litúrgicamente, movido por la gracia y orientado por la Iglesia, es convertirse en una obra de arte, que se realiza delante de Dios Creador, sin otro fin que el ser y vivir en su presencia: es cumplir las palabras del Divino Maestro que ordenan que nos hagamos como niños; es renunciar a la artificiosa y falsa prudencia de la edad madura que en todo pretende hallar un resultado práctico, y jugar como David lo hacía delante del Arca de Alianza.(…) Aquí tenemos, pues, planteado el problema de educar, de preparar la vida de la liturgia; de enseñar al alma a no buscar con demasiados afanes en todas las cosas el fin útil, a no ser excesivamente finalista, a no propasar los términos de una sabia prudencia y “adultez”; en una palabra, de enseñar a vivir y nada más»[2]

Semblaria inapropiat parlar de joc, nens i litúrgia en una edificació tan complexa com la Basílica de la Sagrada Família, però és evident que el potencial pedagògic de la Basílica de la Sagrada Família és tan voluminós com ella mateixa. En aquest sentit, recullo la lamentació d’una mare de Camprodon: els infants (d’una escola de titularitat pública) baixen a Barcelona a visitar el Museu del Barça - que està molt bé, per descomptat! - però no van a veure la Basílica de la Sagrada Família i... hi ha tantes coses a aprendre’n d’ella!. Es pot aprendre continguts de matemàtiques, de geometria, de natura, de simbolisme, de procés creatiu, de ciències socials, d’història de l’art... no hi van per un prejudici laïcista? Seria una llàstima i una mentalitat empobridora; no hi van perquè no es coneix una proposta pedagògica al respecte? Aleshores cal elaborar-la (Sembla que Blanquerna hi està treballant, per exemple col·laborant en el Concurs “Tots som torres d’una mateixa humanitat”).

Hi ha un aspecte especialment interessant que vull deixar aquí apuntat: la relació del Mètode Montessori amb el temple de la Sagrada Família. Antoni Gaudí, com és ben sabut, va construir el 1909 una petita escola pels fills dels obrers de la Sagrada Família. Sembla talment que les escoles, a l’edat medieval i també ara (com les 18 escoles de la Fundació Escoles Parroquials de l’Arquebisbat de Barcelona), neixen al recer de la construcció d’esglésies i catedrals. No era la primera vegada que Antoni Gaudí relacionava el temple amb l’educació en l’àmbit obrer, ja a la revista Temple (no puc citar el número perquè ho vaig escoltar d’en Jordi Faulí) apareixia la possibilitat de disposar tallers de “cicles formatius” de l’època en els baixos de la basílica.

Si bé les escoles de la Sagrada Família d’en Gaudí han passat a la història de l’arquitectura per la seva construcció i per l’interès que van suscitar en arquitectes moderns com Le Corbusier, Nervi o Candela, cal no deixar de banda l’aspecte innovador que varen aportar pels fills dels obrers quan, sis anys més tard del seu inici, el 1915, es va adoptar el Mètode Montessori. Què va provocar aquell canvi? No puc aportar cap document definitiu, però tot apunta que la innovació pedagògica va venir... del Primer Congrés Litúrgic celebrat a Montserrat!. Ja veieu, arquitectura, litúrgia i pedagogia no van tan deslligats com sembla!. És possible que Antoni Gaudí conegués d’oïdes la tasca de l’escola Montesssori de Barcelona, que tot just s’havia iniciat el mateix any, però durant el Congrés Litúrgic, on va assistir-hi com a bon coneixedor del Moviment Litúrgic[3], segurament va poder escoltar la ponència d’Ana Maccheroni, mestra de l’escola Montessori a Barcelona, de la qual no tenim el redactat però sí la següent descripció:

«En un ala de los claustros dio también conferencia interesantísima Dª Ana Maccheroni, profesora de Barcelona, según método Montessori; trató de la educación litúrgica de los niños, y fue vivamente aplaudida, especialmente por la claridad de conceptos y por su fe religiosa»[4]

Estaria bé investigar fins a quin punt el Mètode Montessori no es va limitar només a les Escoles, sinó que hagués pogut també tenir alguna influència a l’hora de dissenyar el temple de la Sagrada Família, però desconec si hi ha documentació que pugui aportar alguna cosa.

GodlyPlay

I, heus aquí, que arribem al tercer ítem d’aquests apunts tot presentant una innovació més actual en el camp de la pastoral educativa que “l’està petant” (si em permeteu l’expressió col·loquial): el GodlyPlay o, com ells mateixos es presenten, “Método para enriquecer la espiritualidad infantil”. Tirant pel boc gros, és una proposta pedagògica que neix del “Sunday school” (la catequesi dels diumenges) en àmbit anglosaxó i ha estat formulada per Jerome W. Berryman tot conjuntant el Mètode Montessori, l’espiritualitat infantil i la narració/pastoral bíblica... i també proposa, com Guardini, que aquest aprenentatge sigui “tot jugant”, com indica de bon inici al manual de GodlyPlay:

«Mi pregunta en 1960 era: “¿Cómo se puede enseñar un lenguaje (el religioso) tan extraño?”. Nos llevó una década de trabajo en Iglesias y escuelas antes de descubrir un método. El método Montessori fue escogido como la mejor manera de conectar la percepción intuitiva de Dios por parte del niño con el lenguaje de la Iglesia. Pensé que se podría estimular a los niños a elaborar su propio significado acerca de Dios por medio de la interacción lúdica de su experiencia con el lenguaje cristiano. (...) Esta invitación a venir a jugar está basada en lo que Jesús dijo acerca de recibir a los niños y ser como ellos. Este es un modo de conocer a Dios y de entrar en el Reino de Dios[5]

Anant al tema dels espais sacres educatius actuals, un dels aspectes interessants del GodlyPlay és que contempla també la creació d’un espai específic per a l’activitat. Tot i no ser percebut, directament, com un “espai litúrgic” - atès que no està pensat com espai per a la recepció sacramental i no hi ha tampoc el trident “seu-altar-ambó” – sí que esdevé un “lloc sacre” (sacre, etimològicament, significa “separat, reservat o diferenciat” de la resta) que el situa com “espai paralitúrgic” perquè, tot jugant, l’infant és introduït al relat bíblic, als temps litúrgics i a la celebració.

Aparentment, un espai GodlyPlay no sembla una capella sinó, més aviat, una ludoteca. Però, si ens hi fixem bé, apareixen elements que “delaten” o “signifiquen” l’espai: des de la disposició assembleària o “en rotllana”, fins a la Bíblia oberta i exposada o els elements propis del mètode GodlyPlay (les figuretes, etc.). Fins i tot, veient algun exemple (com en el vídeo inserit en aquest post) es pot veure alguna aula GodlyPlay que incorpora, per la delícia d’en Josep Otón, un laberint central en el paviment (que és una reproducció del laberint de la Catedral de Chartres).

Valgui, finalment, una darrera anotació que és alhora una invitació. En les darreres intervencions en espais educatius podem veure de forma reiterada el concepte flow (espai que flueix), tot tendint a enderrocar envans i deixar una gran espai lliure d’aprenentatge basat en els “racons”. Un espai modèlic d’edu-flow, per anomenar-ho d’alguna manera, és l’espai infantil del Col·legi Montserrat de Barcelona, dirigit per les Missioneres de la Sagrada Família de Natzaret. Si ens hi fixem bé, hi ha un espai situat més o menys al centre que està tancat i entorn del qual es desenvolupa tota l’activitat educativa: és l’espai del GodlyPlay per a infantil. No té “forma de capella”, tampoc grans vitralls (sí unes simpàtiques finestretes hexagonals que recorden una bresca d’abelles o, fins i tot, un cert aire gaudinià), ni una simbologia externa que faci percebre la seva intencionalitat més enllà de ser un petit espai cilíndric a mode de fita enmig de l’espai lliure... però acompleix la seva funció educativa i evangelitzadora. També val a dir que aquest i els altres espais de GodlyPlay del centre educatiu no supleixen la capella escolar (reformada ni més ni menys que per en Marco Rupnik!) sinó que esdevenen “espais-pont” o de transició per a la pròpia celebració eucarística.

Bé, m’ha sortit un article una mica llarg. De fet és un “3 en 1”. Espero que us hagi agradat.


[1] Montessori, M. Dios y el niño y otros escritos inéditos. Barcelona: Herder, 2016

[2] Guardini, Romano. El espíritu de la liturgia. Cuadernos Phase, 100. Barcelona: Ed. CPL, 1999. P.71

[3] Gómez, R. i Jané, B. I Congrés Litúrgic de Montserrat: vincle entre litúrgia, arquitectura i art. Revista Qüestions de vida cristiana núm, 254, 2016. Monogràfic “Arquitectura i espiritualitat

[4] Revista Montserratina, 1915, p. 357

[5] Berryman, J. Godly Play. Método para enriquecer la espiritualidad infantil. Madrid: San Pablo. 2009. P. 15-16

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.