El cristianisme no és precisament una religió fàcil d’entendre, i encara menys en els temps que vivim. El seus relats paradoxals i provocadors ens deixen perplexos. Segurament, la Veritat només es pot expressar amb paradoxes que obliguen a una continua interrogació. Aquests dies estem contemplant (i tractant d’entendre), un any més, aquestes paradoxes.
Malauradament, el pes de la repetició i dels segles ens porten sovint a passar de llarg sobre aquests relats sense adonar-nos de la seva densitat. Però en el moment que fem l’esforç (quin esforç més gran hem de fer!) i parem de nou l‘atenció amb una mirada diferent, trobem en ells un força que ens arrossega, que no pot venir de ment humana.
Déu omnipotent i etern, fet un home concret i històric, en la persona del seu Fill, accepta ser torturat, humiliat i executat de forma cruel i ignominiosa com un vulgar criminal. I d’aquesta mort emergeix la Vida per sempre. Això no hi ha religió que ho entengui ni que s’ho empassi, i encara menys una mentalitat científica. És una provocació en tota regla que necessitem tota una vida per comprendre o, almenys, per aproximar-nos a la seva veritat. (A menys que pretenguem anorrear-la com una simple metàfora literària).
Així, Déu mor com nosaltres i per nosaltres. Fa el camí humà. Comparteix el nostre destí mortal. Se’l fa seu. I un cop mort, ha estat ressuscitat per sempre i ens acompanya amb el seu Esperit fins que torni definitivament a la fi del temps. D’aquesta manera ens mostra com la mort és superada infinitament. Es revela així un Déu que no solament no és un ésser llunyà filosòfic, ni una creença més o menys inspiradora, sinó una realitat personal viva, única i triple (Pare, Fill i Esperit) que essencialment és tot relació, amor i donació i que ens estima. Ens estima tant que fa la nostra experiència més personal: patir i morir. I ho fa de la forma més dolorosa possible: aquella que, pel fet d’expressar i viure la Veritat, que és bondat, pateix amb contundència tota la força del mal de què és capaç l’home, especialment quan actua col·lectivament per guanyar o mantenir qualsevol posició de poder. Déu, fet home històric, assumeix així tot aquest mal, el perdona i el transforma en bé per a la humanitat. Un bé que, sorgint de la Creu, vivifica tota la història humana posterior.
En aquesta donació total fins a la mort del mateix Fill de Déu fet home, veiem quina és la Vida humana autèntica: la que es nega a ella mateixa per donar-se, la que és lliura totalment a altres persones, especialment les més febles, malgrat tots els dubtes, en plena confiança en Déu. I aquest donar-se morint és, justament, donar vida. Per això, del morir per donar vida, emergeix, finalment, la Vida perdurable, definitiva i plena, la Vida amb Déu.
Crec que aquesta grandiosa visió no pot ser una invenció humana, ni tampoc un descobriment de l’home, sinó veritat revelada per Déu mateix en Jesucrist.
I seguim meditant sobre tot això: Déu com a Pare, Fill i Esperit Sant. Déu que es revela. Déu fet home i crucificat. Reialesa que és sacrifici. Bondat que supera el mal. Veritat que dissol la mentida. Vida que venç la mort. Mort que dóna la Vida eterna.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.