Vés al contingut

El Papa Francesc, amb Laudato si’ (2015), ha situat l’ecologia integral com el desafiament crucial dels nostres dies, consistent en captar la realitat natural com a do sagrat fruit de l’amor (és a dir, creació), en comprendre-la com un tot profundament interconnectat, cridat a la relació per subsistir, i en assumir-ne les implicacions en tots els àmbits de la vida, amb les actituds fonamentals de justícia i fraternitat amb tots els éssers vius, prioritàriament els humans.

Entesa així, jo crec que l’ecologia integral és la nova utopia que millor pot orientar el camí de la humanitat. És el paradigma cultural de futur, perquè mostra una singular capacitat de mobilitzar els esperits. Però, sobretot, perquè és el que permet afrontar més eficaçment els principals problemes de la nostra civilització, especialment la injustícia social i la devastació ambiental, que amenacen amb la ruïna de la vida a la terra.

A Laudato si’, Francesc mostra precisament com l’ecologia integral ens capacita per superar els paradigmes culturals responsables d’aquests greus problemes. Entre ells, denuncia amb força la tecnocràcia dominant.

Ja Benet XVI, a Caritas in Veritate (2009), va reflexionar sobre aquesta qüestió. Tot i considerar la tècnica com a “fet profundament humà, vinculat a l’autonomia i la llibertat humanes”, que permet millorar les condicions de vida de la humanitat, denunciava que el progrés tècnic i els seus èxits han portat a una falsa creença en l’autosuficiència de l’ésser humà, sota la idea d’una llibertat absoluta i sense límits, i això ha portat a “l’absolutització” de la tècnica. Des d’aquesta perspectiva, deia, es tendeix a considerar vàlid i veritable tot allò que és factible, eficient i útil, eliminant les qüestions del per què, del sentit, de les finalitats, de la responsabilitat moral, confonent mitjà amb fi. D’aquí sorgeix la pretensió de “tecnificar” tant el desenvolupament humà, com a simple problema tècnico-econòmic, ignorant la seva dimensió moral, com l’ambient natural, vist com a simple “conjunt de dades fàctiques”, matèria disponible al nostre gust i al nostre domini arbitrari. Per Benet XVI, aquesta visió ignora la “gramàtica” inscrita en la natura, que ens indica finalitats i criteris per a un ús intel·ligent i responsable i porta a la temptació d’exercir la violència contra ella.

A Laudato si’Francesc, aprofundeix en aquesta reflexió. Sense deixar d’afirmar el valor positiu de la tecnociència ben orientada, assenyala la tecnocràcia com una de les principals causes dels enormes danys infringits a la natura. Constata que la immensa capacitat de domini que ha donat la tecnologia a l’ésser humà no ha anat acompanyada del suficient desenvolupament moral i espiritual en responsabilitat i en consciència dels límits de la pròpia llibertat. Això fa que l’ésser humà no estigui preparat per usar amb encert el poder creixent de què disposa i que augmenti constantment la possibilitat d’usar-lo perversament.

Per a Francesc, la humanitat ha assumit la tecnologia com un “paradigma dominant, homogeni i unidimensional” des del qual veu la natura com a pur objecte, pura matèria disponible per a l’experimentació, possessió, domini i extracció de profit, ignorant el missatge que ella porta inscrit en les seves estructures. L’ésser humà es declara falsament autònom de la realitat i es constitueix en dominador absolut. I això porta a “l’ensorrament de la base mateixa de la seva existència", perquè -citant a Joan Pau II- “enlloc d’exercir el seu paper de col·laborador de Déu en l’obra de la creació, l’home suplanta Déu i amb això provoca la rebel·lió de la natura”.

El drama, per Francesc, és que aquest paradigma tecnològic s’ha estès a tots els ordres de la realitat, condicionant els estils de vida i el funcionament de tota la societat, incloent l’economia i la política, sobre la base de la idea de domini. D’aquí la il·lusió del creixement material il·limitat i la falsa creença que el creixement del mercat i el progrés tecnològic resoldran totes les necessitats i els problemes ambientals.

Per això, l’ecologia integral ha de portar a resistir al paradigma tecnocràtic i reorientar i limitar la tècnica, col·locant-la de nou “al servei d’un altre tipus de progrés més sa, més social, més integral”, adreçat prioritàriament a resoldre problemes de les persones i ajudar-les a viure amb més dignitat i menys sofriment. Perquè “l’avanç de la ciència i de la tècnica no equival a l’avenç de la humanitat”. I reclama una “revolució cultural” que porti a “minorar la marxa per mirar la realitat d’una altra manera”, per “recuperar els valors i els grans fins arrasats per un desenvolupament megalòman (LS 111-114).

 

 

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.