Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Àngels Doñate) Aixecaves el cap de l’ordinador i allà estava en Jaume Pallarolas, el Provincial, amb cara d’il·lusió. Com un nen. Havia tingut una idea i li cremava. Necessitava compartir-la, engrescar-te, que la fessis teva. I que fos de l’altre, i del de més enllà. O potser et deia, “explica’m coses boniques”.  I llavors eres tu qui el contagiava del teu projecte. Perquè ell n’estava convençut que només entre tots i totes podiem fer l’Escola Pia.

Perquè ell n’estava convençut que només entre tots i totes podiem fer un món millor. Junts, sumant, estimant. Dia a dia.

“Sí i tant” vaig respondre un i mil cops a aquesta pregunta. I com bé sabem tots els que vam treballar amb ell i el vam estimar, el moment podia ser un minut, una hora, un dia… i en el meu cas, han estat prop de sis anys al seu costat. Anys que en aquesta estona de dolor em semblen un sospir, insuficients, malaguanyats. I segur que no sóc l’única que així ho viu. Quantes coses ens han quedat per dir, per somiar plegats, per fer realitat.

Ara, només per una estona, és temps de recordar i no de somiar ni fer. Segons l’Eduardo Galeano, “recordar ve del llatí re-cordis, tornar a passar pel cor”. En Jaume, el meu ‘jefe’, tenia els seus defectes. Suposo. No seré jo qui els recordi o els busqui. En Jaume transmetia humanitat, respirava humanitat, era humanitat. Caòtica i generosa, tossuda i alegre. Sabia posar-se a la teva pell i endevinar si tenies un bon dia, necessitaves un copet a l’esquena o millor passar de llarg. Trucs de gat vell, potser. Com si fos un mag, sempre tenia una paraula, una anècdota, un somriure amagat entre els papers de la taula, per si algú el necessitava.

Estimava la vida i estimava l’altre, fos qui fos. Sentia curiositat per ell, respecte, admiració, tendressa. Crec que aquest sentiment neixia de saber-nos germans sense importar on havíem nascut ni de qui, quina sort havíem tingut o on aniríem a petar. Xerrar i escoltar semblaven dues de les seves passions. Igual que mirar mapes resseguint-los, col·lecionar fotografíes curioses dels diaris, remenar llibres al Mercat de Sant Antoni buscant aquella joia que faria més gran el nostre Arxiu, llegir, sortir de passeig amb tots els que arribaven de fora per compartir la Barcelona i la Catalunya que tant s’estimava… Ell, fill de pagés, nascut a Argentona i que, fins fa no res, presumia de no haver faltat mai a una fira del Càntir.

Un cap que et feia sentir part important, un home que estimava i un pastor discret que acompanyava amb el somriure i els gestos, amb la poesia més que amb la doctrina. Tenia els peus ben posats a la terra i els ulls, al Cel.

Quan em va comentar que marxava a Les Califòrnies, li vaig preguntar si ell volia. Amb més de 70 anys, allunyar-se de casa, aprendre un nou idioma… Si li havien preguntat què volia. Em va mirar, desconcertat, i em va dir un parell de frases que fa dies que tinc presents: “Un cop has dit el primer sí, la resta ja no tenen importància. Ja estan donats”.  

El seu primer sí, el que va donar amb 20 anys i que ha reafirmat dia rera dia en una vida de servei als nens i joves, a l’Escola Pia, a la societat catalana… explica el darrer, el que ha donat a un hospital de Los Ángeles, un matí, amb pau i consciència. Intentant no molestar ningú: “Ningú de nosaltres viu per si mateix; com tampoc mor ningú per si mateix (..) Així que vivim o morim, del Senyor som”.

Ha marxat i no ens ha donat temps a demanar-li com feia ell cada cop que sortíem: “envia’m una postal!” ja fos desde Terrassa o la Patagònia, fos per un dia o per un any. Així que, continuarem fent camí plegats, en l’esperança, perquè com diu Mario Benedetti, “es van acomiadar i en l’adéu ja estava la benvinguda”.

Fins llavors, Jaume! (*)

Àngels Doñate, Escola Pia de Catalunya

(*) En Jaume mai hagués seleccionat aquestes cites però ell agraia sempre que fossim nosaltres.