(Bisbat de Vic) "Una llarga història d'amistat i cooperació per al desenvolupament espiritual mutu i el treball pastoral". Així defineix la relació entre la diòcesi de Vic i l'arxidiòcesi de Kigali el cardenal i arquebisbe de Kigali, a Uganda, Antoni Kambanda. Una relació de col·laboració que ha permès que alguns sacerdots de Kigali arribessin a Vic per "servir a parròquies" i fer alguns estudis d'especialització eclesiàstica. Per a Kambanda, la relació ha contribuït molt a "la vida dels sacerdots de Kigali des del punt de vista de l'experiència pastoral i d'una visió més àmplia de l'Església universal".
Nascut a Nyamata, va ser ordenat sacerdot el 1990 per Joan Pau II. Entre 1993 a 1999 es va doctorar en teologia moral a l'Acadèmia Pontifícia Aldonsiana. El 1994, els seus pares i cinc dels seus sis germans, juntament amb molts altres parents i amics, van ser assassinats durant el genocidi contra els tutsi. L'any 2013, el Papa el va nomenar bisbe de Kibungo i el 2018 va passar a ocupar la mitra de Kigali.
Amb motiu dels vincles de les dues diòcesis, Kambanda ha concedit una entrevista al bisbat de Vic que reproduïm a continuació:
Molts preveres ruandesos exerceixen a la diòcesi de Vic. Com veu aquesta relació entre Vic i Ruanda?
En primer lloc, voldria donar les gràcies a tots els qui han contribuït a l'establiment i creixement d'aquesta relació entre les dues diòcesis des del principi fins avui.
En la dècada de 1970, Kigali va rebre missioners Fidei Donum del bisbat de Vic, que van fundar parròquies com Ruli i van treballar a l'arxidiòcesi de Kigali durant molts anys. Hi ha una llarga història de col·laboració entre les dues diòcesis. En els darrers temps, a mesura que Vic anava tenint cada cop menys sacerdots, l'arxidiòcesi de Kigali començà a enviar alguns sacerdots a Vic per servir parròquies i també per fer alguns estudis d'especialització eclesiàstica. Estic molt agraït per la llarga història d'amistat i cooperació per al desenvolupament espiritual mutu i el treball pastoral. Per a l'arxidiòcesi de Kigali, aquesta relació ha contribuït molt a la vida dels nostres sacerdots des del punt de vista de l'experiència pastoral i d’una visió més àmplia de l'Església universal. Ha facilitat la formació contínua dels sacerdots kigalesos en diferents àmbits per tal de servir millor l'Església.
La diòcesi de Vic té una llarga trajectòria de cristianisme i ha tingut un paper important en la història de l'evangelització. Té grans sants que van marcar la història de l'Església, com sant Antoni Maria Claret, el fundador dels Fills Missioners de l'Immaculat Cor de Maria, coneguts com a claretians. Hi ha llocs sants històrics com Manresa, on sant Ignasi de Loiola es va inspirar per als seus Exercicis Espirituals. Per a esglésies joves com la nostra, és una rica experiència espiritual que ens connecta amb la missió dels nostres avantpassats i amb la fe i la comunió de l'Església. Aquesta terra de les primeres comunitats cristianes —i antigament una gran terra missionera— anima els joves sacerdots en la missió de saber d'on venim i a treballar per preparar l'Església del demà aprenent de les llacunes i dels èxits de les experiències passades.
La col·laboració durant aquests anys ha donat molts fruits, sobretot en algunes parròquies de l'arxidiòcesi de Kigali, amb el suport econòmic del bisbat de Vic. No podem oblidar que aquesta associació va desenvolupar una nova visió de l'esperit missioner en el nostre temps que obrirà el camí per al futur de l'Església responent a les necessitats del nostre món caracteritzat per la globalització. En efecte, aquesta relació és un signe de la fe no solament proclamada sinó també viscuda: "l'Església és una". Per la meva banda, continuaré impulsant tot allò que pugui contribuir al desenvolupament d'aquesta relació i treballant perquè sigui fructífera.
Com va viure el seu nomenament com a cardenal el 2020?
Em va sorprendre, no m'ho esperava. La notícia em va arribar primer a través d'altres persones que van seguir l'anunci del Papa durant l'àngelus del 25 d'octubre del 2020 des de la plaça de Sant Pere del Vaticà. Primerament, vaig pensar que era una notícia falsa, però quan vaig rebre la trucada telefònica del nunci apostòlic a Ruanda per felicitar-me, vaig saber que era veritat. Dono gràcies al Senyor i al Sant Pare. De fet, aquesta és la primera vegada en la història de l'Església catòlica a Ruanda que tenim un cardenal. Així que aquest anunci va ser per a mi una gran sorpresa, però Déu és l'autor de la nostra història. Ell tria qui vol, com vol i quan vol.
En què va canviar la seva vida?
Per descomptat, quan les responsabilitats augmenten, l'estil de vida també canvia. Abans de ser nomenat cardenal, bàsicament estava centrat en els assumptes de la meva diòcesi, sobretot en la pastoral de les parròquies de la meva diòcesi. Però després de ser nomenat cardenal, vaig eixamplar la visió de l'horitzó de l'Església particular a l'Església universal.
De fet, els cardenals són col·laboradors i assessors del Papa i l'ajuden en el govern de l'Església. Hi ha cardenals que tenen els oficis a Roma, és a dir, els de la cúria romana, que encapçalen diferents dicasteris. Però hi ha altres cardenals que duen a terme la seva missió en altres llocs, fora de Roma, a diferents parts del món. Aquests representen el Papa també en les seves missions pastorals. Ajuden al Papa en el govern de l'Església a les regions on treballen. Tanmateix, també estan assignats a diferents dicasteris i comissions a Roma. Els cardenals que treballen en l'àmbit de la pastoral arriben a Roma quan cal compartir la informació i l'anàlisi de la realitat pastoral per marxar junts com a cos de l'Església universal. Així, en ambdós casos, es manté al servei de l'Església Universal.
"LA RELACIÓ ENTRE VIC I RUANDA HA FACILITAT LA FORMACIÓ CONTÍNUA DELS SACERDOTS KIGALESOS"
Molts preveres ruandesos exerceixen a la diòcesi de Vic. Com veu aquesta relació entre Vic i Ruanda?
En primer lloc, voldria donar les gràcies a tots els qui han contribuït a l'establiment i creixement d'aquesta relació entre les dues diòcesis des del principi fins avui.
En la dècada de 1970, Kigali va rebre missioners Fidei Donum del bisbat de Vic, que van fundar parròquies com Ruli i van treballar a l'arxidiòcesi de Kigali durant molts anys. Hi ha una llarga història de col·laboració entre les dues diòcesis. En els darrers temps, a mesura que Vic anava tenint cada cop menys sacerdots, l'arxidiòcesi de Kigali començà a enviar alguns sacerdots a Vic per servir parròquies i també per fer alguns estudis d'especialització eclesiàstica. Estic molt agraït per la llarga història d'amistat i cooperació per al desenvolupament espiritual mutu i el treball pastoral. Per a l'arxidiòcesi de Kigali, aquesta relació ha contribuït molt a la vida dels nostres sacerdots des del punt de vista de l'experiència pastoral i d’una visió més àmplia de l'Església universal. Ha facilitat la formació contínua dels sacerdots kigalesos en diferents àmbits per tal de servir millor l'Església.
La diòcesi de Vic té una llarga trajectòria de cristianisme i ha tingut un paper important en la història de l'evangelització. Té grans sants que van marcar la història de l'Església, com sant Antoni Maria Claret, el fundador dels Fills Missioners de l'Immaculat Cor de Maria, coneguts com a claretians. Hi ha llocs sants històrics com Manresa, on sant Ignasi de Loiola es va inspirar per als seus Exercicis Espirituals. Per a esglésies joves com la nostra, és una rica experiència espiritual que ens connecta amb la missió dels nostres avantpassats i amb la fe i la comunió de l'Església. Aquesta terra de les primeres comunitats cristianes —i antigament una gran terra missionera— anima els joves sacerdots en la missió de saber d'on venim i a treballar per preparar l'Església del demà aprenent de les llacunes i dels èxits de les experiències passades.
La col·laboració durant aquests anys ha donat molts fruits, sobretot en algunes parròquies de l'arxidiòcesi de Kigali, amb el suport econòmic del bisbat de Vic. No podem oblidar que aquesta associació va desenvolupar una nova visió de l'esperit missioner en el nostre temps que obrirà el camí per al futur de l'Església responent a les necessitats del nostre món caracteritzat per la globalització. En efecte, aquesta relació és un signe de la fe no solament proclamada sinó també viscuda: "l'Església és una". Per la meva banda, continuaré impulsant tot allò que pugui contribuir al desenvolupament d'aquesta relació i treballant perquè sigui fructífera.
Com ens pot ajudar la nova encíclica del papa Francesc, Frattelli Tutti, per conviure sense odi i violència?
L'encíclica Fratelli Tutti, va venir a recordar als éssers humans que estan en la mateixa barca i són viatgers que comparteixen un mateix destí. Ningú ha de considerar-se tot poderós i prendre els altres com a inferiors. Avui, el món està arrasat per molts mals: guerres, odi, violència ètnica, pobresa, desigualtat social, conflictes tribals, corrupció. La lògica del món canvia constantment sense facilitar la fraternitat i sovint un guanya a costa de la destrucció dels altres. Davant d'aquests dolors, aquestes ferides, l'única sortida, segons l'encíclica Fratelli Tutti, és estar al costat del bon samarità, reconeixent el proïsme no com a rival sinó com un germà i una germana que necessiten la teva mà. En aquesta encíclica, el Sant Pare proposa l'actitud del bon samarità: "estar present al costat dels qui necessiten ajuda, sense preocupar-se de si pertanyen o no al nostre grup social".
"LA CRISI DE LA FAMÍLIA ÉS L'ARREL DE LA CRISI DE LA DESCRITSTIANITZACIÓ A EUROPA"
Europa, des de fa dècades, viu un procés de descristinianització. Quin missatge donaria vostè?
Per a aquesta pregunta sobre la crisi europea, m'agradaria repetir el missatge del papa Francesc en aquest sentit: "Europa s'arrisca a morir si no recupera els seus ideals originals. Tothom qui perd el sentit de la direcció, tothom qui no mira cap endavant, pateix abans que res una regressió i finalment s'arrisca a morir".
En línia amb els seus predecessors, el Sant Pare actual va recordar la centralitat de l'ideal europeu i el seu lloc insubstituïble en la cultura europea, alhora que criticà un cert laïcisme. En aquest context, Francesc recordà les paraules del papa sant Joan Pau II sobre els "mateixos valors cristians i humans" de la Unió Europea: "Europa té un patrimoni d'ideals i espiritualitat únic al món que mereix ser proposat de nou amb passió". Per al papa Francesc aquests valors cristians, humans i antropològics constitueixen l'ànima d'Europa.
Per a assolir aquest objectiu de renovació de la fe i l’evangelització cal preparar els infants i els joves, que són l'Església i la societat de demà. És urgent fer una actuació intensa sobre ells. La pastoral infantil i juvenil es fonamenta en la família. Això demana nou impuls a la pastoral familiar. La crisi de la família és l'arrel de la crisi de la descristianització a Europa i fins i tot en altres llocs, incloent-hi l’Àfrica, entre les elits que segueixen el model europeu de secularització.
L'última experiència va ser durant el confinament a causa de la pandèmia. Totes les activitats de l'Església es van dur a terme en les famílies, i aquestes van mantenir la vida i la fe a l'Església. El futur de la comunitat cristiana està en la família, així com l'estabilitat i la pau dependran de l'atenció i de la inversió que posem en la cura de la família promovent els seus valors humans, morals i cristians.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.