El llibre del Levític es troba al cor de la Llei jueva, la Torà, els cinc llibres que a les nostres Bíblies reben el nom de Pentateuc. Malgrat la seva rellevància, la litúrgia dels diumenges i festius només llegeix dues vegades textos d'aquest llibre; una d'elles ho fa avui que disposa la lectura de Lv 13,1-2.45-46. Val la pena parlar-ne.
En un temps en que la vida cristiana té més acceptació el compromís ètic, la sensibilitat envers els desafavorits i la pràctica de l'ajuda als altres, és normal que els actes rituals o de culte religiós quedin relegats en un segon terme. Això fa que el llibre del Levític, que conté un conjunt de lleis, que ja no es practiquen i que no ens afecten, no desperti encesos entusiasmes. Si a això hi afegim que en el comportament i la predicació de Jesús s'hi mostra clarament un enfrontament a la pràctica d'aquestes normes, encara s'incrementa més el poc interès que desperta la lectura d'aquest llibre.
Aplicant els criteris de l'estructura quiàstica, segons la qual el més important està al mig, el Levític es troba al centre de la Torà, precedit de Gènesi i Èxode i seguit de Nombres i Deuteronomi. Això dóna al llibre una categoria desapercebuda. Ben mirat, el Levític no fa altra cosa que explanar el contingut de la revelació de Déu feta al Sinaí, mencionada a Èxode (Ex 19). Allí Déu dóna a Moisès la Llei. Aquesta s'explicita en els grans còdexs legislatius que es troben al Pentateuc: codi de l'aliança (Ex 20,22-23,19), codi deuteronomista (Dt 12-26) i els dos que es troben al llibre del Levític: el codi de santedat (cc. 17-26), característic per la repetició reiterada: "sigueu sants perquè jo sóc sant" i el sacerdotal (cc. 1-16), que inclou tres blocs que donen normes pel ritual dels sacrificis (1-7), pels sacerdots (8-10) i les que fan referència al pur i a l'impur (11-16). és en aquest bloc on es troba el text de la nostra lectura.
La lepra representava entrar en una situació que anava més enllà de la simple malaltia. Evidentment que l'aïllament del leprós prevenia de possibles contagis, però cal recordar que la mentalitat que sosté aquest text del Levític entén que la malaltia és conseqüència del pecat (2Re 5,27) i aquest és equivalent a l'estat d'impuresa que impedeix tota possibilitat de lloança a Déu en l'assemblea que celebra el culte. Incapacitat per a la lloança, el leprós ha entrat en un estat de mort: l'entrada al desert, la cabellera deslligada i els vestits esquinçats pertanyen al llenguatge de la mort (Lv 10,6). En el desert que s'emporta el boc expiatori carregat amb les culpes del poble d'Israel (Lv 16,22), hi morirà la culpa. Cap dels israelites que va sortir d'Egipte entrà a la terra promesa, moriren en el desert (Nm 14,22s). Superat un ritual complicadíssim i amb un cost econòmic elevadíssim el leprós podrà ser reintegrat a la lloança de la comunitat de culte.
Quan l'àmbit del sagrat no té res a aportar a la vida normal de cada dia, difícilment serà compresa la teologia del Levític. La santedat de Déu és afirmada repetidament al llibre del Levític. A la santedat de Déu l'ésser humà ha de fer l'esforç de respondre-hi amb la santedat de la seva vida expressada simbòlicament amb la imatge de la puresa ritual que s'adquireix o es recupera, en cas d'haver-la perdut, a través dels rituals prescrits. La santedat capacita l'ésser humà per a la correcta relació amb Déu. Queda transformat en acceptar la santedat de Déu que se li manifesta com a do de vida contrari a tota mort.
Diumenge 6é durant l'any. 15 de Febrer de 2015
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.