Compte enrere

Desvinculat de qualsevol referència, el text de la segona lectura d’aquest diumenge (1Co 7,29-31) vol alliberar els corintis dels lligams que tenallen el cristià, quan aquest viu aferrat a les preocupacions que comporta la vida de cada dia. Casualment encaixa també amb el text de l’evangeli, que llegim avui (Mc 1,14-20). L’expressió de Pau “El temps s’acaba” (v. 29) s’ajusta a les paraules de Jesús “S’ha acomplert el temps i el Regne de Déu és a prop”. Ambdues frases tenen el perfum de l’acusada sensibilitat de les primeres comunitats cristianes cara l’imminent retorn de Jesús. Això és vàlid, però aquests versets permeten ser llegits en el conjunt de tot el capítol setè de 1Co.

A la comunitat de Corint s’havien originat una suma de situacions a les que Pau volia donar resposta: Cal que els que han optat per Crist deixin de tenir relacions matrimonials? Els que no estan casats, cal que segueixin en aquest estat? Què passa quan en una parella n’hi ha un que és creient i l’altre no?, s’han de separar? Cal dissimular la circumcisió o bé cal circumcidar-se abans de ser cristià? Es pot ser cristià essent esclau?.

Al llarg del capítol, Pau anirà afrontant i responent a aquestes diverses situacions. Les relacions matrimonials eviten comportaments immorals, per tant és millor no abstenir-se’n. Considera que el celibat és un do de Déu i que a ell li ha anat bé per a l’exercici de la seva missió, però entén que no tothom rep aquest do. Pau estableix un principi: “Que cadascú continuï vivint en la mateixa condició que el Senyor li havia assignat, aquella en la que es trobava quan Déu el va cridar”. (7,17). Això és aplicable als circumcisos, als esclaus, als casats o solters. Cal canviar un cop s’ha fet la opció per Jesús?. Per Pau ser creient és compatible amb qualsevol condició de vida en que la persona es trobi.

I afegeix un argument. I aquí és on entra en joc el text de la nostra lectura litúrgica. El temps s’acaba, per tant poc importa la situació en que es hom es troba, quan s’ha fet la opció per Jesús i s’està a l’espera del seu retorn, que es considera imminent. En vistes a aquest futur, que està al caure, estar casat o solter, ser cèlibe o no, circumcís o incircumcís, esclau o lliure són situacions menors, que no tenen importància. El convenciment d’una fi propera despertava un sentit de provisionalitat que relativitzava les situacions de vida més diverses perquè adquirien un caràcter passatger. No hi ha res definitiu. L’únic que és definitiu és el retorn de Jesús, en conseqüència el cristià no pot instal·lar-se en aquest món. Pau no predica una apatia a l’estil de l'estoïcisme, doctrina filosòfica molt estesa en la cultura greco-romana del temps de Pau. El seu eslògan “suporta i abstén-te” pretén aconseguir que la realitat del món no afecti la persona a fi d’aconseguir la felicitat. El cristià no es desentén del món, només que considera que hi ha un valor que el sobrepassa i és el haver trobat Jesús.

El despreniment que proposa Pau no està lluny de l’estil de vida dels predicadors ambulants, molt presents en els primers temps del cristianisme. Un despreniment que trobem recomanat i descrit en els sinòptics: “No prengueu res pel camí, ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners i no us endugueu dos vestits” (Lc 9,3); “No us preocupeu per la vostra vida pensant que menjareu i què beureu” (Mt 6,25). És una manera d’estar al món molt semblant a la que Pau demana, quan demana viure plorant però sense plorar o estar content sense estar-ne, comprar sense tenir o usar de les coses del món sense aprofitar-se’n.

Diumenge 3er durant l’any
25 de Gener de 2015