Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Acostumem a pensar en una persona santa com algú excepcional, desbordat d’esperit, que manté una relació privilegiada amb Déu. Fins i tot capaç de fer miracles. Hi ha també algunes distorsions: no toca de peus a terra, no sap què passa al món, viu lligada a la moral i als aspectes formals de l’espiritualitat. Aquests plantejaments dificulten afrontar l’interrogant: jo puc ser sant? Hi ha cap interès perquè en sigui? Val la pena emprendre aquest camí? No n’hi ha prou de ser normal?
 
El capítol V de la constitució Lumen gentium (Vaticà II) parla sobre la vocació universal a la santedat i recorda que «la voluntat de Déu és la vostra santificació» (1Te 4,3; cf. Ef 1,4). Si Déu ens vol sants i tots estem cridats a ser-ne, quines implicacions té? En el document s’afirma: «[La santedat] s’expressa de diverses maneres en cada persona que, edificant els altres, s’encamina a la perfecció de la caritat en el seu estat de vida; i es presenta amb la seva fesomia pròpia en la pràctica dels consells evangèlics.»
 
Hi ha moltes maneres de viure la santedat. No n’hi ha una de sola. Però totes elles tenen en comú, si més no, uns quants elements clau. Primer, la irradiació del testimoni personal en l’entorn de vida. No es tracta d’un problema d’imatge. Només consisteix a ser. La santedat no és un camí individual desvinculat de les altres persones. Sempre hi ha un compromís envers els altres. L’amor necessita els altres per poder expressar-se en fraternitat. Segon, tendència a la perfecció de la caritat. L’amor, en el qual es resumeixen tota la Llei i els profetes, és el nucli essencial. Com diu sant Joan de la Creu, «a l’hora de la nostra mort, se’ns jutjarà per l’amor». Un amor a Déu i al proïsme com a si mateix. Lluny de l’imperi del narcisisme i de les exigències de l’ego. Tots volem estimar, però pocs n’encerten el camí. Cal perdre l’ego per guanyar amor. Una tasca difícil. Tercer, cada persona segons el seu gènere de vida. Sovint caiem en l’error de pensar que només alguns estats de vida condueixen a la santedat. Fals. Qualsevol persona està cridada a viure l’essència de l’amor en el seu estat propi i en l’exercici de la seva professió. El guió de l’amor es pot desenvolupar en els escenaris més variats de la vida, sigui un monestir, sigui una llar. Quart, els consells evangèlics —pobresa, castedat i obediència— han quedat en la imatgeria popular freqüentment reduïts a la vida consagrada en convertir-los en vots religiosos. El seu missatge moral —revolucionari sens dubte— inclou tothom, però cadascú els viu segons el seu estat i vocació.

El text ens recorda que «tots els fidels cristians, en les condicions, ocupacions o circumstàncies de la seva vida, i a través de tot això, se santificaran més cada dia si ho accepten tot amb fe de la mà del Pare celestial i col·laboren amb la voluntat divina». I Déu vol que les seves filles i fills visquem en germandat, amb atenció preferencial a pobres i exclosos. En això consisteix la santedat.