Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ja em perdonaran que comenci recordant una cançó: “Quan pressentim veient la branca nua / que malgrat tot l’ametller florirà. / Quan esperem al cor de la nit crua / la nostra alegria ningú no ens la prendrà, la nostra alegria ningú no ens la prendrà”. Era la clàssica cançó que es cantava en els grups, parròquies i moviments més kumbas fa uns anys. I l’he recordat només començar a llegir la Evangelii Gaudium de Francesc. En el número 5 de l’exhortació apostòlica cita la referència de Joan 22, 16 que dóna peu a la cançó: “I la vostra alegria, ningú no us la prendrà”.

I havent llegit el document pontifici encara ens la prendrà menys. S’acaba “la nit crua”. Perquè anant avançant pel text trobava precisament molts dels elements que aquella església que cantava cançons kumbas van aplicar en el seu moment arran de l’explosió del Vaticà II. Simplificant, -i amb tots els defectes que també tenia- una església com la que demana Francesc de centralitat en l’Evangeli, de compromís amb la justícia, més preocupada per les persones que per les normes, arrelada al seu país, i participativa. Una proposta que, com diu Francesc, no “parla més de la llei que de la gràcia, més de l'Església que de Jesucrist, més del Papa que de la Paraula de Déu”. En això ens van formar molt capellans que ara s’han anat retirant; en aquesta “olor d’Evangeli”.

Aquesta és la primera impressió. Però el document de Francesc és molt més. Ho veus quan se t’acaba la tinta del boli vermell després de tant subratllar: és una veritable exhortació. La veritable reforma que proposa Francesc és un canvi d’actitud. I aquí ja no hi ha només una crítica a un model encarcarat i caduc d’una determinada Església. Hi ha una crida molt més exigent, que afecta a progres i carques. Una conversió que és molt dura i radical.

La veritat és que en el text no hi ha gaires coses que repassant les homilies de Santa Marta o els discursos de la JMJ no haguéssim sentit abans. Però tot recopilat (fins i tot una mica desordenat) en un document del magisteri, provoca un cert vertigen.

Cal llegir pausadament el document i deixar de banda els titulars. Perquè la crítica devastadora que fa al sistema financer, és tant o més radical que l’exigència del que demana als cristians. Les interpel·lacions directes més contundents les fa quan parla del compromís amb els pobres -“Ningú hauria de dir que es manté lluny dels pobres perquè les seves opcions de vida impliquen prestar més atenció a altres assumptes”-; i quan parla del compromís social per la justícia -“Aquesta no és l'opinió d'un Papa ni una opció pastoral entre altres possibles, són indicacions de la Paraula de Déu tan clares, directes i contundents que no necessiten interpretacions que els treguin força interpel·lant”-.

Amb aquest text Francesc deixa clar que la seva reforma no consisteix només en llençar una bomba atòmica contra l’integrisme catòlic com ha fet avui i que tan ens excita. O situar l’església com una força de resistència a les derives del sistema financer que tan aplaudit serà pels altermundistes. Que ja és gruixut. Sinó que demana una conversió radical de tots els qui s’atreveixen a posar-se el cognom de cristians. Com diu Francesc, “un missatge tan clar, tan directe, tan simple i eloqüent, que cap hermenèutica eclesial té dret a relativitzar”. I això, si que és encara més gros.

I arribats aquí només ens queda tornar a començar el text per centrar-nos en l’alegria que ens proposa Francesc i que “ningú no ens la prendrà”. Sense aquesta alegria, tota la resta és impossible.