Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 
 
El dejuni cristià es caracteritza per la seva invisibilitat. Es tracta que ningú al teu voltant no sàpiga que fas dejuni, es tracta d’actuar de tal manera que ningú no sàpiga que estàs dejunant.
El dia de dejuni s’ha de viure com un altre dia feiner.
Els jueus de l’època de Jesús acostumaven a dejunar els dilluns i els dijous. Per aquesta raó els primers cristians, i posteriorment bona part de l’Església, han dejunat el dimecres i el divendres i, més especialment, el divendres -entre d’altres dates senyalades-.
El dejuni cristià comença, generalment, un cop acabat el sopar del dijous i s’acaba amb la posta del sol del divendres amb un sopar senzill i sense gaires diferències dels sopars dels altres dies de la setmana.
La intencionalitat del dejuni és acostar-nos més a Déu i disposar de més temps en el decurs del dia per dedicar-lo a la pregària. És per aquesta raó que en el dia del dejuni el temps que normalment es dedica a menjar en un dia normal s’aprofita per pregar a Déu.
El dejuni no només consisteix en renunciar temporalment a menjar, sinó que també es pot ampliar a altres aspectes de la vida que ens poden portar a certa dependència. No es estrany que quan es parla del dejuni també es recordi que prescindir temporalment de determinades noves tecnologies de la comunicació, per posar un exemple, ens pot ajudar a aprofundir en l’espiritualitat de què podem gaudir en un dia de dejuni.

El dejuni cristià, o el semi dejuni, és a dir: dejunar la meitat d’un dia, és sempre voluntari.