×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

En una recent conferència a Blanquerna el professor Dr. Juan Ignacio Pozo va explicar el repte en el que es troben la gran majoria de les universitats espanyoles, des d’una vessant psicopedagògica. Aquesta dialèctica recorda molt la que vàrem ja viure els que som més grans amb els plantejaments que es van fer en l’educació obligatòria amb la LOGSE, però en aquest cas aplicada a l’educació superior. El Dr. Pozo va definir què entenia per aprenentatge reproductiu, que és aquell en el que el professor transmet contingut, mentre l’alumne aprèn que el que ha de fer és reproduir el que el professor espera. L’avaluació en aquesta manera de fer es realitza sobre la capacitat de retenció de la informació. El professor d’aquest model el va definir com a “profesor gasolinero”, que omple els dipòsits buits dels seus alumnes. En un context on l’accés a la informació ja no és difícil es va preguntar si té molt sentit seguir amb aquest model. Tanmateix va reconèixer com les limitacions organitzatives “extrínseques” (recursos, sistemes burocràtics,...) o “intrínseques” (mentalitats, resistències al canvi,...) fan que  molts professors de les universitats espanyoles no abandonin aquest model, ni amb la oportunitat actual de Bolonia en la que, en molts casos, es canvien coses per seguir fent el mateix (canvi Lampedusià: tot canvia perquè tot segueixi igual).

Va contraposar aquest model amb un altre que és el de aprendre a gestionar el coneixement per resoldre problemes. Es tracta d’un coneixement construït on el professor fa més de tutor, de guia, i l’estudiant s’implica en les finalitats del treball, no només en l’execució, com passa en els problemes habituals del mon professional. L’avaluació passa a ser, en aquest enfocament més creatiu de l’aprenentatge, una situació complexa que reprodueix problemes professionals i a la que s’ha d’aplicar el coneixement. Va citar a Morin per tractar el tema de la incertesa amb la que, amb aquest model de coneixement construït (i co-construït), ha de conviure l’estudiant. Va proposar aquests contextos de més autonomia i llibertat, on va dir no hi ha una veritat absoluta del professor, sinó que la aquesta es construeix en grup. Això fa que s’hi hagi de conviure amb aquesta “incertesa”, com sosté Morin, cosa que no és còmode ni fàcil, com reconeixia el mateix Dr. Pozo.  

Algunes reflexions i anotacions que podem fer a aquesta ben expressada situació i aspiració de reforma d’alguns teòrics de la universitat espanyola:

En primer lloc perquè aquesta alternativa d’universitat basada en l’aprenentatge creatiu i més tutorial sigui possible hi ha d’haver espais i temps en els currículums per fer-ho, més enllà de les disciplines acadèmiques. Les competències de gestió del coneixement, així com les competències genèriques o transversals no deriven d’un o altre coneixement, i s’han de poder treballar amb uns coneixements o uns altres, però s’han d’aprendre propositivament; és a dir el seu aprenentatge no és automàtic, s’ha de programar i dedicar-hi atenció (espais, temps, recursos...).

Un altre aspecte  és que un bon professor (que n’hi ha molts), quan explica els continguts que siguin, no només fa això sinó que transmet un llenguatge, una forma de pensar i una forma de viure. La humanitat s’ha desenvolupat, parlant antropològicament, a partir de que els joves aprenen del que els transmeten els més grans. Així doncs, encara que expliqui continguts, un professor universitari fa molt més que això, en sigui més conscient o menys. Seria absurda una universitat que suprimís les classes magistrals i ho fiés tot a l’activitat dels estudiants entre ells, perdent el que el professor ha d’aportar: el que podríem denominar com el seu mestratge.  

Finalment és una llàstima aquesta vivència d’incertesa amb la que es queda l’estudiant i que proposa Morin. No ens podem quedar aquí, en una fragmentació,  si volem una universitat autènticament creativa que a més a més sigui humanitzadora. En el diàleg amb grups d’estudiants, en els que el professor (tutor) hi ha de ser present, ben segur que surten construccions que són potser socialment acceptades, encara que no continguin veritat, o també poden sorgir “espurnes” de la veritat. Així un bon tutor està atent i, de forma dialogada, raonada, oberta i tolerant per totes les posicions, ha d’ajudar a fer veure que no tot és igual, que es pot anar més enllà del relativisme o de l’utilitarisme amb el coneixement. Ha d’explicar també la seva posició i la seva veritat. Ho pot fer més directament o més indirectament, més socràticament -si es vol-, però hi té una obligació moral de fer-ho, perquè sinó podria falsejar, per omissió, l’esperit de la universitat que és “alma mater”. Tampoc seria fidel a l’essència de la recerca universitària que és recerca de la veritat (parlem de la veritat en minúscula, però es pot aplicar també a la Veritat amb majúscula).

El professor, assumint el risc de no ser totalment comprès, pel nivell o circumstància en el que es pugui trobar l’estudiant, ha de desvetllar també la inquietud per anar més enllà. El treball basat en el consens, la vivència de la incertesa,... són passos segurament necessaris, però no suficients per la universitat que vulgui fomentar l’aprenentatge autènticament creatiu que sigui també humanitzador i anar efectivament més enllà de la reproducció de coneixements o de la reproducció de les creences de l’entorn immediat de l'estudiant.