Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

En l’entrada anterior comentàvem tres versions de la Universitat moderna i com Espanya històricament havia desenvolupat el seu sistema universitari sota l’influx del model Napoleònic.  Recordem que això vol dir que la Universitat és concebuda com una agencia més de l’estat, que en regula tots els aspectes rellevants.  Ens podem preguntar tot seguit: Perquè es va adoptar aquest model? Com ha anat evolucionant? I també quines conseqüències ha tingut en l’Educació superior i en la societat?

Per respondre aquestes preguntes hem de raonar amb una mica de perspectiva històrica. Hem de situar-nos en el segle XIX i observar el fenomen des de la perspectiva de l’influx de  les idees associades a les revolucions liberals. Caldria desenvolupar amb més detalls el que vaig a dir, analitzant les disposicions legals i matisant diferents moments i sensibilitats però, “de facto” i per simplificar, sembla com si històricament el liberalisme moderat i el tradicionalisme monàrquics haguessin convingut  per una banda que les ordres religioses podien dedicar-se sense més problema a l’Educació bàsica, seguint naturalment uns programes marcats per l’estat i contribuint així a l’ ”educació nacional”.  Una altra manera de pensar i d’actuar (!) va ser la del liberalisme radical que sabem que va ser, per dir-ho ràpid,  molt “anticlerical”. Al final, a diferència del que va passar en l’Educació bàsica, les visions de la versió liberal-radical es van imposar en l’Educació superior, tal vegada  per imitació del model de la veïna i ideològicament influent França.

Ara bé, com es podia imposar la versió radical a la Universitat si, fet i fet,  van ser règims relativament curts durant el segle XIX? Això només és explicable si tenim en compte els següents factors:

-La Universitat no era tant important com ara. Es tractava bàsicament de formar els funcionaris que requeria l’estat. Pensem per exemple com la revolució industrial de Catalunya es va realitzar totalment al marge de la Universitat. O bé recordem que fins el 1837 Barcelona no tenia Universitat, ja que s’havia traslladat a Cervera. La societat dinàmica i moderna anava per una banda i l’estat, i amb ell la Universitat, per una altra.

-Per altra banda l’Església espanyola segurament no estava molt interessada en la Universitat.  Podríem estendre’ns aquí i donar algunes proves d’aquest cert desinterès. Només cal tenir present que era una època diferent a la d’ara, i potser pensaven que amb una educació bàsica religiosa en els primers anys infantils, en un context molt catòlic com era la societat espanyola de llavors, ja era suficient per mantenir la religió durant tota la vida.  Així doncs l’educació superior del S. XIX quedà en mans de les universitats estatals. Recordem també que l’Església, per la seva banda, tenia els Seminaris. Al Cèsar el que és del Cèsar, deurien de pensar. 

Aquesta divisió va fer que les elits funcionarials estatals es formessin  en un entorn de “neutralitat”, mentre que la formació dels Seminaris era reservada als sacerdots i religiosos. Dues tradicions amb molt poc contacte i diàleg i, el que és més significatiu, amb apologètiques totalment contraposades! Amb aquesta divisió, per altra banda, no hi hagué massa debat de com havia de ser l’Educació superior. Això contrasta amb la situació d’altres països europeus amb altres models d’universitat, on a finals del segle XIX i a principis del  XX hi hagué un intens  debat sobre l’Educació superior, alguns aspectes del qual vàrem destacar en entrades anteriors.  Aquí fins arribar a la Mancomunitat amb alguna aportació d’Eugeni d’Ors i al conjunt de l’estat fins el 1930 amb Ortega y Gasset no hi hagué massa consciència de la importància i necessitat de reforma de l’Educació superior.