Aquests dies a Barcelona s’ha posat música i lletra a l’Esperança. O millor dit: El Festival de l’Esperança ha omplert Barcelona amb la seva música i amb la seva lletra.
Amb la seva música, perquè, els dos dies que es va omplir de gom a gom, el Palau Sant Jordi, de la ciutat de Barcelona, va vibrar i es va emocionar amb les càlides interpretacions dels diversos artistes que van passar pel seu escenari.
Amb la seva lletra, perquè la música que es va poder escoltar anava avalada per la lletra de la vida de tots els artistes, músics, cantants i d’altres participants, que van voler expressar la seva fe en Jesús.
El Jesús que es va presentar en el Palau Sant Jordi és el Jesús viu que viu la seva vida en els milers i milers de seguidors i de seguidores que es van sentir convocats i convocades per aquest Festival.
Avui, quan a la vella Europa hi ha qui demana que amaguem la nostra fe cristiana, milers i milers de persones es van reunir per celebrar, amb l’alegria d’una gran festa musical, serenament i respectuosament, aquesta mateixa fe.
Des del principi es va dir molt clarament: és un festival de música cristiana on es parlarà de Déu.
I es va parlar de Déu de moltes i de molt diferents maneres.
En una societat tan materialista com la nostra omplir el Palau Sant Jordi d’espiritualitat cristiana un dia i repetir-ho l’endemà no és pas gens fàcil i cal posar-ho en valor.
És una fita històrica.
És, també, un signe d’Esperança.
Un signe d’Esperança que caldrà mantenir viu en el record.
Però també l’evidència contrastada que en aquesta vella Europa encara hi ha gent, molta gent, que creu en l’Esperança cristiana.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.