Immigració i confiança

La professió de professor d’universitat proporciona experiències úniques com són les de conèixer i poder compartir treballs acadèmics, intel·lectuals i de recerca que són fruit de trajectòries i experiències d’altres persones. Vaig tenir el privilegi fa poc de presidir varis tribunals per a obtenir el Diploma d’Estudis Avançats a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. En aquests tribunals els doctorands presenten els seus projectes de tesi doctoral, basant-se en una trajectòria de formació i un treball de recerca previ. Podria comentar varis treballs presentats, però em centraré en un, el presentat pel doctorand Joan Elias –exalumne de la primera promoció de la Facultat- , treball dirigit pel Dr. Jordi Busquet. Amb ells dos i els Drs. Alfons Medina i Francesc Barata, vérem establir un diàleg sobre el tema dels reptes de la immigració. En recullo a continuació alguns dels aspectes més rellevants (sense entrar en detalls més teòrics o metodològics):

Quan es parla d’immigració normalment es posa l’accent en que son els immigrants els que han de ser actius en el procés d’integració. Recordem com aquest és un tema recurrent que surt a les campanyes electorals . Molt poques vegades es parla de que els autòctons hagin de fer alguna cosa. Joan Elias sostenia que perquè els processos d’integració funcionin és fonamental que es doni la confiança per part del qui rep la immigració. Els problemes arrel de les situacions concretes de convivència o les representacions col·lectives poden activar mecanismes de desconfiança. Es un problema per la integració identificar quines son i com vèncer les desconfiances.

La confiança, es sustenta a vegades sobre bases febles. Recordem per exemple com és fàcil confiar en el Barça, en el Pep, els jugadors, l’equip, quan es guanya. Què passaria si no es guanyés? Es a dir què passa amb la confiança quan sorgeixen diferències o problemes? Doncs que fàcilment es pot trencar, malbaratant esforços i fites aconseguides.

Amb la immigració, per enfortir la confiança, no es pot passar per alt que hi ha implícites unes situacions d’estatus, és a dir de poder. Per exemple no és el mateix l’immigrant sense papers que el directiu d’una multinacional, tampoc és el mateix l’autòcton que viu en un barri perifèric i que té immigrants com a veïns, que aquell que interacciona només amb la senyora que fa les feines de casa, per posar exemples. Tampoc es pot passar per alt en la immigració els aspectes que es refereixen a la identitat: ètnica, cultural, religiosa, i fer com si aquestes diferències no comptessin quan formen part de l’ésser individual i col·lectiu de les persones.

Saber entendre les diferències, i viure reconeixent-nos diferents és el camí cap a la integració. No es pot donar una assimilació sense més , com proposaven els models interculturals, sinó que la integració vol també un paper actiu per part dels autòctons a partir de vèncer desconfiances i desenvolupar processos de confiança. En certa forma aquest procés ens canvia a tots.

La confiança és un camí cap endavant que ens recorda a Abraham en la seva resposta a Déu. Recordem que perquè Abraham va confiar en Déu, al final del seu camí va veure néixer una nació nova.