EL SILENCI, UN CAMÍ DE LLIBERTAT
0. Justificació
Com és possible parlar del Silenci, quan potser el que tocaria seria callar i practicar-lo?
Avui parlarem del silenci, i potser una vegada més “paraula i silenci” se’ns presenten com una aparent contradicció: Si hi ha paraula, no hi ha silenci, i si hi ha silenci, no hi ha d’haver cap paraula, perquè aquesta el trencaria.
Parlant fa més d’un mes amb el Pare Josep Codina i Farrés, claretià, a Girona, sobre un escrit sobre el silenci i sobre aquesta xerrada, dèiem que el perill de parlar tant del silenci, és que no deixem espai per a ell, per viure el silenci.
Avui intentarem combinar el concepte, “la Paraula i el Silenci”, amb l’experiència i el tast de quelcom que ens convidi a gaudir-ne d’ell, o que ens porti notícies d’aquest silenci vital que avui ens ha convocat i que ens porta notícies de la veritable llibertat que tots anem buscant i intentant conquerir.
Diu l’evangeli de Joan: “En el principi era la Paraula”.
Era la Paraula, que no es pot separar d’aquest Principi que és el Silenci. “Déu era silenci, i no només estava en el Silenci. Déu era el Principi. En aquest Silenci fecund es va pronunciar i va ressonar una Paraula de vida, una Paraula lliure i portadora de llibertat.
1. Orientació i sentit de la vida
Potser el més important de la nostra vida és que té un sentit i que està orientada en una direcció, cap a una meta, a un fi últim, que identifiquem amb la felicitat plena-
El sentit i la meta són un motor que sovint ignorem atrapats com estem en la immediatesa de les coses, captius pels reclams de l’exterior, del soroll, de les presses. I no ens adonem de perquè fem les coses, perquè correm, cap a on anem.
El silenci, en aquest sentit, es presenta com un camí que ens condueix a la llibertat, a un espai d’alliberament que ens rescata dels nostres empresonaments, de les nostres pròpies cadenes, de l’ego, i ens permet restar recollits, en una actitud serena d’ofrena, d’interiorització, d’obertura, en la qual sense retenir res, tot esdevé un do. En el silenci, ens alliberem de les coses i restem lliures, a cara descoberta amb la nostra realitat.
El sentit, la meta, l’objectiu últim de la nostra vida, no és quelcom llunyà i potser inassolible, inabastable: aquest sentit esclata, irromp i il·lumina en el present, en l’aquí i ara de la nostra existència, i esdevé experiència de plenitud: ens revela el que som i tastem la plenitud, la llibertat.
Quan entrem en la terra del silenci, l’ego, el nostre afany compulsiu de tenir i retenir, comença la seva agonia, i la nostra capacitat es dilata, el nostre cor es fa universal i entra en la dinàmica de la gratuïtat de l’obertura, de la donació.
El silenci facilita que la vitalitat de Déu flueix al ritme de la nostra respiració, o dit d’un altra manera flueix amb naturalitat, recuperant mica en mica el que som.
Quan deixem la vida fluir, sense afany de protagonisme, sense retenir res, sense tenir que anar enlloc, restant disponibles, és com si el final del viatge esclatés en l’instant present i tastem la plenitud, i assaborim l’objectiu del viatge.
En el silenci, tot es torna relatiu i Déu que ens habita, que ens respira, que és en nosaltres, ens dóna la possibilitat de recobrar, de recuperar la nostra identitat original. Al silenci ens trobem amb nosaltres mateixos, tal com som... sense màscares.
2. EL SILENCI ORACIÓ NO OFICIAL: PER SER LLIURES ENS HA ALLIBERAT EL CRIST.
En una ocasió, el Pare Moratiel, quan ens plantejàvem escriure junts alguna cosa, i quan escoltava la meva queixa respecte a la litúrgia que tenim, que sovint es fa carregosa i que malgrat les reformes i adaptacions del Vaticà II, no acaba sempre de sintonitzar amb els nostres anhels, ni amb el nostre llenguatge, i molt menys facilita o convida a la pregària silenciosa i contemplativa, em va dir: “- El nostre llibre portarà per títol, el Silenci oració no oficial”.
Moratiel va entrar en el silenci... va marxar i ens varem quedar sense aquest llibre... però amb la inquietud compartida.
I a continuació em va dir: Quan un ingressa en la Vida religiosa, et donen els quatre volums de la Litúrgia de les Hores, et posen l’horari de pregària, en el qual ens passem l’estona repetint fórmules. Ens presenten el pla de classes, entre les que no falten les diverses introduccions a les formes de pregar. I si fas tot el que et diuen i compleixis, sobretot en l’assistència a la pregària “oficial”, i a missa... ja ets un bon religiós”.
Sovint he tornat sobre aquesta idea, i molt més els últims anys quan veig que la nostra pregària litúrgica no convoca ni entusiasma a la gent d’avui, i en la que sovint sembla que estem més dispersos que “recollits” en un moment d’intimitat o que ens disposi per al silenci.
I em recordo molt d’aquesta conversa també davant de les grans celebracions en les quals l’austeritat o el silenci no tenen cabuda, però sí que en tenen l’esplendor de les formes i ornamentacions. Quan l’ús i l’abús de les formes sembla que limiten la llibertat de l’Esperit que està més enllà de qualsevol forma o encasellament. Tot esta pautat, mesurat i fins i tot, ¡vigilat!
Cal una simplificació; endinsar-nos en un camí més senzill, més planer, en el que la llibertat ens respiri i siguem capaços de viure a l’aire i al ritme de la llibertat dels fills de Déu.... sabent que res pot contenir la immensitat, la saviesa, d’un Déu que per ser inabastable, infinit, s’ha fet infant, home, Paraula...”un de tants”.... S’ha fet cor i ens habita, i ens viu, i ens anima, i ens sosté.
El Silenci es l’espai de la gran harmonia, però també ho és de la gran revolució i de l’anarquia de les formes, les pautes, les normes... Allà simplement la vida flueix, i Déu és pren la llibertat de suggerir, parlar, mostrar, il·luminar.
3. El silenci, lloc de grans manifestacions
“El Senyor va dir a Abraham: -“Vés-te'n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que jo t'indicaré. Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que serà font de benedicció. –Gn 12,1-3 -
Vés-te'n d’aquí, deixa-ho tot. Deixa tot el que et té aferrat a les coses, deixa el teu ego i l’afany de poder. Deixa-ho tot i vés-te’n.
Vés allà on jo et mostraré. Li està dient -i ens diu a cada u- que deixi i es desprengui dels seus conceptes religiosos, de les paraules, de les imatges, dels conceptes que tingui de Déu; li està demanat que vagi nu al silenci. Que deixi la imatge que s’ha fet d’ell mateix.... que deixi la seva seguretat a les seves mans; que abandoni definitivament el seu ego, el seu “jo” acaparador. Que abandoni les seves pors i que sobretot, tingui confiança.
Quan ho faci i quan ho fem, podrem experimentar això que diu Jesús a l’Evangeli: “El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: "És aquí" o "és allà". No serà conegut per formes externes. No es podrà dir, mireu està aquí, o està allà. Perquè el Regne de Déu és enmig vostre”. Que és el mateix que dir, el Regne està en vosaltres.
Quan ens abandonem, quan ens posem en camí, tot es fa nou, i quan no tenim de què protegir-nos, quan estem cara a cara amb nosaltres i amb Déu, en el Silenci, esdevé la gran manifestació: El Regne és aquí. El Regne és en nosaltres. El Regne som nosaltres.
Al silenci descobrim que el Regne que Jesús anuncia ja és aquí, I que el Regne sigui aquí i estigui en nosaltres, vol dir que ja tenim la vida de Déu.
No és una promesa de vida i d’alliberament més enllà del temps. Ja és aquí. Ja som lliures. Ja som fills. Ja estem salvats. Cal exercir tot això que ja és.
La religió per als Fariseus era la Torà i els seus manaments. Per a molts cristians, ho continua sent, i la religió, que hauria de “relligar-nos amb Déu” d’introduir-nos amb llaços amorosos, bondadosos, cordials en la seva experiència”, es converteix en, preceptes, en rituals, en manaments, en òrgans de control... que maten l’experiència de Déu, que ofeguen l’esperit, ¡que maten la vida!... I resulta que se’ns va la vida entretinguts en “els afegiments”, en els “ a més a més” oblidant-nos de l’essencial. Mt 6,33
El Regne de Déu, la Vida de Déu, sempre ha estat la nostra vida, i Jesús va venir a dir-ho clarament: “El Regne de Déu està enmig vostre”: Per què ens entretenim amb altres regnes? I el seu Regne és un Regne de llibertat.
Vés-te’n. Aquesta invitació a anar al desert, a deixar-lo tot, a no retenir res porta a un canvi radical i condueix a un País nou, un País que Déu manifesta i regala als que tenen el valor de marxar i deixar-ho tot.... Als que emprenen l’apassionat viatge al cor, al Centre mateix de la seva existència.
Però, deixar-ho tot, no significa de cap manera retirar-nos del món, rentar-nos les mans i fugir a un món aliè a la sort de la humanitat de la qual formem part com d’una unitat; tot el contrari, aquest camí porta en si mateix una nova exigència, una nova responsabilitat: ens retorna a la família, a la societat, al món, amb un cor renovat pel foc que crema dintre.
4. El cor com espai de llibertat: Estima i fes el que vulguis.
Caterina de Siena (avui celebrem la seva festa) parla de la Cel·la interior. Diu que és una “morada” que l’home porta en si mateix i que va amb ell allà on ell va.
És l’espai on ens coneixem com Déu ens coneix, i on coneixem a Déu.
Diu que el que construïm dintre, en el cor, res ni ningú ens ho podrà treure, i diu que allà, en el silenci del cor, arrela la veritable llibertat. Una llibertat que ens fa viure amb confiança i sense por. Allà, a la cel·la on ens donem cita amb el Déu que ens habita ressonen amb força les paraules de Jesús: “No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l'esperit” (Mt 10,26). Comprendre això, dóna molta pau... i molta llibertat.
Allà assaborim qui és Déu, des de l’experiència, constatem que tot concepte, fins i tot teològic, limita a Déu. No vol dir que no ha d’haver-hi teologia, però se li dóna el valor relatiu que té, com un camí més d’aproximació, ¡ni molt menys l’únic!
La repetició del que els altres ens han dit de Déu, al catecisme, a l’església, a casa, etc. no satisfà. El que és decisiu és el que un experimenta, el que viu. I aquesta experiència en la que Déu es desplega totalment en nosaltres, ho fa tot nou, ens dóna una nova visió de la vida i de les coses i l’experiència que la fe és una experiència personal: la meva fe no és la dels meus pares, perquè els meus pares no creuen per mi; com no és la de l’església, perquè ella no creu per mi: és una adhesió i una resposta lliure a un reclam, a una atracció de l’esperit.
Quan un comprèn això, tot s’il·lumina i ens porta a viure, malgrat tot, la comunió amb tots, també amb els que són diferents i ens assenyalen com a perduts, heretges...
Perquè qui recupera la llibertat troba la unitat amb tot i amb tots.
Anar al silenci i descobrir la llibertat com a font de vida, ens retorna “a la plaça, al mercat”, però transfigurats.
En aquesta experiència troba sentit la famosa sentència d’Agustí d’Hipona: “Estima i fes el que vulguis” .... (imatges)
Una bona verificació que aquest silenci és fecund, i que aquesta és la llibertat autèntica és si la nostra llibertat fa lliure als altres: possibilita que ho siguin, si contribueix a la comunió amb tots els que han estat alliberats: “Per ser lliures ens ha alliberat el Crist” –Gal 1,5.
La llibertat que conquerim, no és només per a nosaltres, estem cridats a donar fruits tots plegats: la comunió amb Déu, i la unitat amb tot és el fonament i el sentit de la nostra existència.
Un jove anglès anomenat James Mawdsley, va anar a Birmània per protestar contra la tirania del govern. Es va lligar a un edifici públic, va repartir pamflets i va denunciar amb contundència el règim. El van empresonar. Però la gestió de l’ambaixador Britànic va fer que el posessin en un avió i que el tornessin a casa amb la sentència que deixés de fer ximpleries. Però James tornava una i altra vegada a Birmània on passava temps a la presó, incomunicat, en silenci, i quan era alliberat, tornava amb més convicció i llibertat i deia: “La humanitat és un sol cos, no podem avançar si no anem tots plegats. No podem deixar enrere una part del nostre cos. Ningú de nosaltres serà lliure fins que ho siguem tots”.
Ningú pot conquerir plenament la llibertat si hi ha algú que no sigui lliure.
En la mateixa línea, Dietrich Bonhoffer, que va ser penjat pels nazis deia: “No és en el fluir de les idees, sinó en l’acció on resideix la llibertat: Prenem la decisió de sortir a la tempesta de la vida: ¡Llibertat, t’hem buscat durant tant temps en la disciplina, en les obres, en el sofriment. Ara que ens estem morint et veiem i et coneixem cara a cara!
Si som lliures ens submergirem en la lluita dels nostres germans per la vida, i sense por veurem cara a cara la llibertat que tant busquem... la descobrirem en el silenci, en el camí de la vida.
5. Un camí de llibertat
En una oportunitat Timothy Radcliffe feia la visita a la República Txeca i explica que durant un sopar amb matrimonis joves de la família dominicana, un jove li va demanar com podien transmetre l’ensenyament moral de l’església als seus fills que semblaven, com els joves occidentals molt reticents a aquest missatge.
Timothy va deixar que un altre dominic contestés i ho Fray Wojciech, es va dirigir a la pissarra i va dibuixar un petit requadre en una cantonada i els va dir: En aquest requadre estan els manaments. És d’això del que tracta la moralitat? És això l’indicatiu del que ha de regir el nostre actuar?
Tots van respondre de forma unànime, -com a bons i tradicionals cristians- Sí!. Doncs NO, va dir ell.
I va afegir: “A Déu no l’interessen particularment els manaments”. I va dibuixar un gran requadre que ocupava la resta de la pissarra dient: ¡Aquesta és la llibertat. Això és el que veritablement l’interessa a Déu. La nostra tasca consisteix en viure aquesta llibertat i ensenyar-ho així als vostres fills.
Això és el que ensenyen els Evangelis i les cartes de Sant Pau quan diu: “Per ser lliures ens va alliberar el Crist! Afegint: “Manteniu-vos ferms i no us deixeu oprimir sota el jou de la esclavitud. Per estimar i per fer el que vulguem ens ha visitat el Crist i es va quedar entre nosaltres, en nosaltres!... Estimar és l’exercici més ple de la llibertat. I només arribem a ell per la senda del silenci, on tot s’unifica i on recuperem la llibertat.
La nostra societat és molt ambigua respecte a la llibertat. Diuen que el nostre món és lliure, i tenim llibertats molts valorades, com la llibertat d’expressió, de votar a qui volem –o de no votar-, la de manifestar els nostres desitjos, la d’anar d’un lloc a un altre, etc.
Sens dubte la llibertat entesa com autonomia personal a Europa és un valor que sembla que està molt clar, però malgrat tot la nostra societat es veu cada cop més acorralada per una entranya manca de llibertat:
+ Han caigut murs
+ Hi ha llibertat de mercat
+ Hi ha una societat de confort considerable....
Però potser ens sentim menys lliures que abans. Tenim tancada a les presons a més gent que mai en la història de la humanitat. Ens sentim controlats per tot arreu, les noves tecnologies han violat la nostra intimitat i cada cop ens sentim més vigilats, i a sobre Brusel·les ens imposa més normatives i controls.
La droga, l’alcohol, la dependència de pastilles per dormir, la soledat... És estrany, en una societat lliure tanta gent que se sent esclava, atabalada, depenent. Fins i tots els rics, els que tot ho tenen, se senten atrapats.
Ens hem tornat lliures per adonar-nos que la majoria de vegades tenim una llibertat buida. La llibertat és un dels valors més preuats pels europeus, deia un estudi sobre els valors europeus dels anys 90, però constatava que no sabem com gaudir d’ella.
En aquesta realitat la llibertat se’ns presenta com el gran repte i la gran conquesta. Però ja hem comprovat que no n’hi ha prou amb explicar què és la llibertat: cal gaudir d’ella, però d’una llibertat profunda, que arrela en el més essencial de la nostra vida; una llibertat manifestada en el silenci, fecundada en ell i que ens permet omplir-nos de la llum, veure amb claredat, i irradiar.
Només en el silenci superem la tímida manca llibertat que ens paralitza i recuperem la llibertat més profunda, la que ens fa capaços de donar la nostra vida perquè els altres visquin, la que va ser el gest suprem de Jesús, abans de marxar: A mi ningú em treu la vida, la dono lliurement, perquè vull.
I amb aquesta convicció - la dono lliurement - Jesús, la Paraula, que era en el Principi, que era en el silenci, que era en Déu, tornava a Déu, al silenci del que mai havia sortit.
- 29 d'abril 2010, Fundació Claret-
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.