L’actualitat del pas de Nathalie Becquart (xmcj), sotssecretària de la Secretaria General del Sínode dels Bisbes, per Catalunya, deu ser relativa si considerem que ja en fa gairebé quinze dies. La rellevància d’aquest fet, però, es pot perllongar tot el que es vulgui mentre es faci atenció al missatge que va transmetre.
La iniciativa de la Tribuna Joan Carrera va permetre de reunir un centenar de persones, laics en la seva majoria, al voltant de Becquart, i escoltar en directe una de les autoritats femenines en l’entorn vaticà. La trobada esdevingué un espai privilegiat per evidenciar les possibles tensions, no necessàriament negatives, a considerar en un procés sinodal o en tota situació de diàleg que es vulgui plantejar dins de l’Església. És a dir, els contrastos que poden sorgir entre clergues, laics i religiosos, entre homes i dones, entre teòlegs i no teòlegs i entre franges d’edat diferents. Considerar, encarar i prevenir les possibles tensions que es puguin derivar d’aquestes perspectives no és una qüestió de poca importància per tal d’evitar el desencís de creure que, malgrat el diàleg, no hi ha res a fer o que no es podrà avançar.
És des d’aquesta perspectiva que immobilitzaria i desesperaria, enlloc de promoure la comunió i el camí sinodal de l’Església, que el discurs de Nathalie Becquart amplià la perspectiva sobre diverses qüestions.
Primer de tot oferí una visió esperançada pel que fa a l’Església, perquè el que la guia és, en darrer terme, l’Esperit Sant. Una esperança, a la vegada, que es veu reforçada en camí sinodal perquè, com en el cas dels deixebles d’Emmaús, Jesús camina amb ells, encara que ho facin en la direcció equivocada.
Ens podem plantejar una perspectiva sobre la transmissió de la fe de manera novedosa. Aquesta transmissió, segons es constata en el document final del sínode sobre els joves, no sembla que hagi de tenir lloc per mitjà de bonics edificis sinó sobretot de manera relacional.
I si el motiu principal de la participació en la xerrada-col·loqui era el del Lideratge de la dona en l’Església, Becquart subratllà que la missió de l’Església, l’anunci de la Pasqua, ha de tenir la mirada focalitzada en el Misteri, més que no pas en la competència, de la diferència entre homes i dones. Ja en el llibre del Gènesi ens adonem que la unitat entre home i dona és més gran que no pas les diferències que puguin haver-hi entre els dos.
Com podem definir els trets de l’espiritualitat de l’Església que ha empès el camí sinodal? Per Becquart ens trobem amb una espiritualitat d’escolta i comunió, però sobretot una espiritualitat de reconciliació. I és la reconciliació que, després de la trobada amb el Crist ressuscitat, ha de dur-nos cap a una experiència d’alliberament.
A mode de conclusió, cal no obviar la necessitat de fer una crida a l’art i a la creativitat per tal de pensar nous models de ministerialitat i organització, sempre en la presència del Ressuscitat.
Orientar el camí sinodal de cara a uns resultats concrets deu ser com plantejar el camí d’un discerniment creient de saber-ne ja el punt d’arribada. No fou el que transmeté Nathalie Becquart, sinó que posà de relleu les qüestions que ella mateixa pot anar entreveient com a testimoni privilegiada del camí sinodal que l’Església acaba d’emprendre.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.