El servent i la serventa

La vida, mort i resurrecció de Jesucrist van capgirar moltes qüestions establertes en la societat en la qual visqueren Jesús i els primers cristians.

Si prenem com a mostra un símbol, trobem en la creu un dels exemples més escandalosos. Abans no arribà a convertir-se en símbol del cristianisme, cal recordar que la creu no era sinó un element de tortura. Un mitjà de tortura que quedava justificat perquè s’usava per acabar de la manera més ignominiosa possible amb els que eren considerats els malfactors més dolents i perillosos.

Lluny de tota crueltat, però, el que capgirà Jesucrist de manera definitiva va ser el sentit de la vida de la humanitat. Sentit que quedà directament vinculat al del servei, de la serventa o del servidor. De la concepció de vida degradant i desgraciada del qui viu com a esclau o sotmès als altres els cristians han arribat a formular la conclusió que “un cristià que no serveix, no serveix per a res”. La referència, però, no és tant a una acció, accions o activisme desfermat, com a una actitud de fons. Una actitud que vol predisposar tota persona a servir i no pas a ser servit. Que vol predisposar un home i una dona a viure en actitud de reverència i respecte cap a tota persona per tal de servir-la i no pas per servir-se’n.

Maria, al Nou Testament, és la primera que ho viu d’aquesta manera, abans que el seu Fill. És una actitud no de submissió sinó de reverència i lloança a Déu. Maria avança la predisposició que ha de tenir tota persona que vol orientar la seva vida cap a Déu: “Maria va dir: Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.” (Lc 1, 38)

El Senyor que serveix tot cristià, ja des de Maria, igual com ho va fer Jesucrist “el servent escollit”, no és, però, un tirà. El Senyor és el que estima els seus fills i disposa per a la humanitat tot allò que li pugui donar vida a desdir. Mateu ho narra d’aquesta manera:

“Quan ell ho va saber, se n’anà d’allí. El va seguir molta gent, i ell els va curar tots, però els manà severament que no el descobrissin. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes:

Aquí teniu el meu servent,

que jo he escollit,

el meu estimat,

en qui m’he complagut.

Posaré damunt d’ell el meu Esperit

perquè porti la justícia a les nacions.

No disputarà ni alçarà la veu,

no la farà sentir pels carrers.

No trencarà la canya esquerdada

ni apagarà el ble que vacil·la

fins que faci triomfar la justícia.

I les nacions posaran l’esperança

en el seu nom.” (Mt 12, 15-21)

En l’evangelista Marc ja trobem que considerar-se més important que els altres és una qüestió tan antiga com la mateixa humanitat, que, si vol seguir Déu, no pot sinó fer-se servidora de tots:

“Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà:

-Què discutíeu pel camí?

Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d’ells era el més important. Aleshores s’assegué, va cridar els Dotze i els va dir:

-Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots.

Llavors va agafar un infant, el posà enmig d’ells, el prengué en braços i els digué:

-Qui acull un d’aquests infants en nom meu, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat.” (Mc 9, 33-37)

Deu ser aquest el sentit del cristià que serveix. El servent i la serventa que se saben servidors dels seus semblants en el Senyor. Una vida de servei que no sotmet ni esclavitza sinó que allibera.