En algun moment els teòlegs han situat l’origen de l’Església no amb l’aparició de les primeres comunitats cristianes sinó al peu de la Creu. Poc abans de morir, Jesús fa de Maria, la seva mare, la mare de Joan, i ens diu l’evangelista que des d’aquell moment el deixeble acollí Maria a casa seva. Sembla, doncs, que Jesús pot morir en pau perquè la seva Església ha quedat instituïda. L’Església que salva perquè sap acollir el Crist, de manera que en l’acolliment transformi i cristifiqui la vida de cada cristià. Així de fàcil i així de difícil.
Al s. I sant Pau ens apropa d’aquesta manera a l’Església:
“En un cos hi ha molts membres, i no tots tenen la mateixa funció; també nosaltres, que som molts, units a Crist formem un sol cos i som membres els uns dels altres. Tenim dons diferents, segons la gràcia que hem rebut. Si és el do de profecia, exercim-lo d’acord amb la fe; si és el de servei, exercim-lo servint; si és el d'ensenyar, ensenyant; si és el d’exhortar, exhortant. El qui reparteix les almoines, que ho faci amb senzillesa; el qui presideix, que sigui sol·lícit; el qui fa obres de misericòrdia, que les faci amb alegria.” (Rm 12, 4-8)
L’Església és el Crist en l’apòstol Joan que acull Maria, mare de Jesús, a casa seva. L’Església, en sant Pau, és el cos de Crist amb tots els seus membres i tots els dons diferents que, per gràcia, els han estat donats.
Cal considerar-se afortunat, doncs, quan enmig de la diversitat de dons és possible de viure en la unitat. Cal considerar-se afortunat quan, enmig de la diversitat, és possible reconèixer l’altre com a membre de la mateixa Església, amb el seu do diferent i particular.
El teòleg jesuïta Karl Rahner preveié, un segle abans, que “al segle XXI, el cristià o bé serà un místic o no serà”.
Aquesta setmana, el teòleg basc Jesús Martínez Gordo ha conclòs la seva conferència a la Tribuna Joan Carrera d’aquesta manera:
“Mientras tanto, nosotros, gracias a Francisco, podemos hablar con libertad sobre lo que creemos que está en juego en estas tres modalidades de entender y ejercer la sinodalidad: la unipersonal consultiva de Pablo VI, Juan Pablo II y Benedicto XVI; la también unipersonal, -posiblemente consensuada- del Papa Bergoglio y la vinculante del Camino Sinodal alemán. Solo me resta invitar a seguir disfrutando de tal libertad. Y también de la creatividad, su imprescindible compañera en este viaje por la sinodalidad.”
Les tres perspectives, en tres moments diferents de l’Església, seguint les petjades de Joan amb Maria al peu de la creu, reconeixen en l’Església: la diversitat de dons que la gràcia de Déu ha vessat en cadascun dels seus membres (sant Pau); la necessitat del cristià del s. XXI de tenir un encontre personal amb el Crist (K. Rahner); i la urgència apassionant d’encarar els reptes i inquietuds de l’Església dels nostres dies amb llibertat i creativitat (J. Martínez Gordo).
Els tres missatges emesos en aquests vint-i-un segles de vida de l’Església son missatges que uneixen més que no pas divideixen i que donen vida més que no pas la treuen. Ni sant Pau, ni K. Rahner, ni J. Martínez Gordo no qüestionen pas l’Església sinó que posen de relleu aspectes de l’Església en la qual viuen per fer-ne, encara, la casa del deixeble estimat que, per mitjà de Crist, acull Maria, la Mare de Jesús.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.