Quan comença el dia, el cap de setmana permet d’escoltar i reflexionar sobre els sons i la gent que ens envolten com no es pot fer sempre els dies laborables.
Un jove de quinze anys sent des de casa seva el plor quotidià, no escandalós, d’un nadó que viu a prop seu:
-Un bebè que només sap plorar i protestar.
-No és estrany, encara no sap parlar, és la seva manera d’expressar-se.
-N’hi ha que després, “quan son grans” s’expressen pegant i destrossant-ho tot.
-Sí! I tant! Prefereixo el plor de l’infant!
Com un toc d’alerta, la reflexió des dels quinze anys queda feta: “n’hi ha que després, quan son grans, s’expressen pegant i destrossant-ho tot”.
Es pot encarar la qüestió des d’una perspectiva sociològica, psicològica, filosòfica, política i espiritual. I a partir d’aquí seguir formulant-se tot de qüestions:
En què convertiran els plors del nadó, la seva vida i els qui l’envolten, és a dir, els qui d’una manera o altra tindran la possibilitat d’oferir-li eines i respostes a totes les situacions i interrogants amb què es vagi trobant?
Hi haurà qui ofereixi a l’infant la possibilitat d’enfrontar-se a cada repte i de trobar en cada dificultat i en cada incertesa una oportunitat per a créixer físicament, intel·lectualment, humanament i espiritualment?
Tindrà la possibilitat de descobrir la riquesa que hi ha en la seva persona i en tots els qui tractarà, més enllà del que ja creu conèixer o saber? Descobrirà per mitjà d’ells que és un ésser únic creat per Déu que, oh sorpresa!, ens ha creat només per amor?
O ben al contrari, quedarà l’infant atrapat per la necessitat de sobreviure en un societat plena de reptes i atractius materials que se li poden arribar a imposar com l’única causa de vida i felicitat?
Arribarà mai a creure el nadó que tot està mancat de sentit i que només pegant i destrossant-ho tot és capaç d’expressar la sensació de sense sentit a què estem tots abocats?
A efectes estrictament humans sabem que no podem exigir a les persones el que no els hem donat abans. És a dir, difícilment podrem demanar als nadons d’avui el que no els haguem transmès abans. Per als cristians això no és ben bé igual. Els cristians creiem que tot ésser humà és “capaç de Déu” i que tot home i tota dona poden rebre els dons que Déu ofereix a la humanitat. I creiem, igualment, que podem recollir on no hem sembrat.
Ens trobem, però, en una societat cada vegada més laica i secularitzada on sembla que les vies de transmissió de la fe hagin canviat. La família, l’escola i la societat ja no sempre transmeten la fe, ni la religió, com un al·licient, que de vegades havia vingut imposat, sinó que més aviat a tot arreu es vanaglorien de prescindir del fet religiós. No sembla, però, que la desaparició del fet religiós en la societat sigui degut a que les qüestions que aquest planteja en els homes i les dones hagin quedat resoltes.
A l’evangeli de Mateu 13, 18-23, s’hi explica la paràbola del sembrador. És la paràbola de la llavor, la paraula del Regne, sembrada arran del camí; la sembrada en un terreny rocós; la sembrada enmig dels cards i la de la llavor sembrada en terra bona.
La manera d’escampar la llavor és sempre la mateixa, i a la vegada diferent, al llarg de tots els segles. Ja des del moment que Jesús explicà la paràbola no sembla que la paraula del Regne quedés exempta de contrarietats i dificultats. Resta encara, després de tots aquests segles, l’esperança que cada home i cada dona puguin trobar-la des de la infantesa i sempre durant tota la seva vida.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.