Un mosaic de cristians

La tècnica del mosaic és la que s’utilitza per a decorar una superfície amb petits trossos de materials diversos, com poden ser pedra, marbre i molts d’altres. L’origen d’aquesta tècnica va ser pagà i el motiu per al qual es va fer servir va ser el de decorar les fonts i les coves dedicades a les muses. D’aquí el nom de la decoració que era anomenada musivum opus. Encara que el terme va ser creat cap a finals del segle I aC, s’han trobat mosaics de paviment que pertanyen al segle VIII aC. No és d’estranyar, doncs, que amb el naixement del cristianisme la tècnica artística del mosaic s’emprés paral·lelament per a escenes cristianes i per a motius profans.

Observar la vida dels cristians i de l’Església al s. XXI és contemplar un mosaic amb moltes peces de colors, formes i materials diversos. Un mosaic que integra tota aquesta diversitat per formar una unitat.

Una parròquia és un mosaic format per tots els fidels que es assisteixen als oficis, a les reunions i a les trobades per viure i compartir la seva vida de cristians.

Constitueixen un mosaic de colors i materials diversos totes les entitats d’Església que, com a tals, participen i estan integrades dins de la societat civil. S’han integrat en la dinàmica de la societat civil a partir de la seva vocació de treballar per la dignitat de tota persona sense diferències de cap tipus. Aquí s’hi troben des de les escoles d’inspiració cristiana fins al treball que es realitza en hospitals, centres penitenciaris, serveis socials i entitats diverses. Entitats que son tan diverses com les necessitats socials que en un moment històric determinat han inspirat un particular o un col·lectiu a no ser-hi indiferents i a posar-hi atenció en forma d’atenció concreta a la gent.

Existeix, de manera semblant als esmentats fins ara, un mosaic integrat per les entitats de lleure. Son entitats que ofereixen estones privilegiades per a viure la fe en moments que podríem anomenar lúdics. Seria el mosaic format per un esplai, una coral, un grup musical, unes colònies de vacances, un grup de muntanya o un grup de teatre, entre d’altres.

En l’Església, un mosaic molt particular és el de totes les comunitats religioses que, seguint la inspiració de qui les va fundar, son referent de vida de fe per a tota la comunitat cristiana.

El contingut mateix de la Sagrada Escriptura, des d’una perspectiva estrictament tècnica, és un compendi d’escrits de moments històrics molt diferents que, en canvi, adquireixen un sentit unitari per a totes les persones que els han llegit i llegeixen i mediten al llarg de tots els segles.

Contemplar la diversitat dins de la unitat no hauria d’espantar ni hauria de defugir les diferències. Aquestes diferències, més que motiu d’escàndol i de confrontació no haurien de ser sinó motiu d’admiració. Admiració pel fet que els cristians, si bé no han deixat mai de cercar la unitat, sempre s’han caracteritzat per una gran diversitat.

Al Nou Testament Jesucrist no hi descriu el cristià únic sinó el cristià benaurat. En l’anunci del Regne i de la seva llei, el mosaic de persones referit per Jesús no deixa de ser igualment divers i variat: “els pobres en l’esperit, els humils, els qui ploren, els qui tenen fam i set de ser justos, els compassius, els nets de cor, els pacificadors, els perseguits per causa de la justícia, vosaltres quan us insultaran i us perseguiran i diran falsament tota mena de mal contra vosaltres, per causa meva.”

L’anunci del Regne que va fer Jesús és l’anunci que dona vida a tots els cristians que, des de fa XXI, segles viuen la seva individualitat dins d’una gran diversitat que és l’Església.

Les possibilitats que ofereix l’anunci del Regne son inesgotables. Només cal pensar que seguiran trobant, al llarg dels segles, entre els cristians, persones que les sàpiguen viure i concretar en bé de tota la humanitat.