Voler dedicar un dia festiu a fer un cim, una excursió o passar el dia allunyats de tota urbanització ha esdevingut una qüestió força habitual. Fins i tot amb independència de viure al camp o a la ciutat.
Malgrat que pugui semblar que la vida a la ciutat fa que només els seus habitants vulguin fugir-ne, el fet ha deixat de ser patrimoni exclusivament seu. O dit a l’inrevés, molts dels que no viuen a ciutat passen igualment un dia fent un cim, anant d’excursió o gaudint d’un dia d’exterior. Afegiríem que l’única diferència que hi ha entre habitants d’un o altre lloc és la dels quilòmetres que s’hauran de desplaçar i el mitjà de transport que hauran d’emprar abans de posar-se a caminar definitivament.
Els tipus de gent que s’allunyen del seu medi habitual amb aquesta intenció son igualment diversos. Ja no son exclusivament grups de muntanya o esplais. Son des de colles d’amics fins a famílies, reduïdes o extenses, i tot tipus de gent que decideix emprendre aquesta activitat amb la intenció de compensar una manera de viure massa urbanitzada.
El paral·lelisme que s’estableix entre una excursió o una caminada i la vida mateixa és molt gran. La manera de prendre’s, per tant, la vida i l’excursió, ho serà igualment. Hi ha caminant que pren tot tipus de mesures i precaucions. Sembla tenir de tot per al trajecte però sempre li mancarà quelcom que no haurà previst. Segons quin caminant prendrà l’equipatge i la preparació mínims. L’important serà gaudir del dia o de la caminada, arribar al lloc proposat, i evitar complicacions. I com a tercera possibilitat, la del qui prefereix no preveure res, ni tan sols la ruta per on anar i que espera anar trobant pel camí.
Els cristians afegim al viatge de la nostra vida la fe. No deixem, però, de ser mai com els dos deixebles d’Emaús, i del tracte que tinguem amb el nostre company de camí dependrà la nostra caminada.
Pocs han sabut transmetre, com ho fa Mn Josep Maria Ballarín a Francesco, les diferents maneres d’anar per la vida que poden tenir les persones:
“El turista és el que passa sense càrrega ni direcció.
El caminant és el qui ha agafat la motxilla i cerca.
El pelegrí és el qui a més d’anar carregat i cercar, sap agenollar-se on cal.”
Entre caminades d’un dia i caminades de vida, doncs, agenollar-se on cal i quedar-se on cal no deu ser aturar-se. Agenollar-se on cal i quedar-se on cal és el que acaba fent del caminar vida i de la vida caminar.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.