El levita insensible

EL LEVITA INSENSIBLE

L’evangeli d’aquest diumenge ( Lc 10,25-37) presenta un text amb dues parts ben diferenciades, unides per la pregunta del mestre de llei que fa de nexe: Qui són els altres que haig d’estimar?. La primera part té l’estil de les controvèrsies entre rabins freqüents en tems de Jesús. Tot comença amb la pregunta del mestre de la llei: què haig de fer per posseir la vida eterna? Ell i Jesús estan d’acord en recórrer a l’Escriptura i Jesús l’invita a que sigui ell, qui trobi la resposta en el que ell sap i coneix. La resposta a aquesta primera pregunta uneix dos textos de la Torà que en cap lloc de l’Antic Testament es troben units i el judaisme antic no va associar mai. Només en el “Testament dels dotze patriarques”, obra de la literatura apòcrifa trobem: “Estimeu a Déu i els altres” (TestIss 5,1). El mestre de la llei no té problemes pel que fa a l’amor de Déu, el seu problema rau en l’amor als altres. La pregunta sobre qui són els altres era un punt fort de discussió entre els rabins de l’època. La segona pregunta del mestre de la llei implica admetre que l’Escriptura demana una interpretació.

El mestre de la llei espera una resposta feta a la seva mida i interès, però Jesús respon, no amb un text de l’Escriptura, sinó amb la coneguda paràbola, construcció pròpia de Lluc. L’home maltractat pels bandolers baixa de Jerusalem cap a Jericó. S’allunya de la ciutat on hi ha el temple, es distancia del centre neuràlgic de la religió d’Israel i això es paga car, fins i tot amb la pròpia vida. Per això el sacerdot i levita, representants per excel·lència del temple com institució fonamental de la religió jueva, passen per l’altra banda del camí. És una manera clara de voler dir: “ja t’està bé, tu t’ho has buscat”.

Del tríptic format pel sacerdot, el levita i el samarità, val la pena fixar-se en la figura del levita. Els levites eren un clan, que es va transformar en una associació religiosa i així és com la trobem en temps de Jesús. Tingueren un paper destacat en defensa de l’aliança quan castigaren els adoradors del vedell d’or ( Ex 32,36-39). Era la tribu sense terra, cosa que els feia dependre de la caritat dels altres, tal com prescriu el Deuteronomi (14,27-29). Sense la riquesa de la terra i el recolzament de la família el levita només es podia refiar de Déu, per això eren l’encarnació social de l’aliança i formaven part del col·lectiu dels pobres de Jahvè. El mateix Deuteronomi és qui diu que vetllen per l’aliança (Dt,33,9).Es per tot això que crida l’atenció la insensibilitat del levita, ell que viu de la caritat dels altres és incapaç de practicar el que els altres fan amb ell. Per experiència personal ell com ningú està capacitat per posar-se en el lloc de l’home maltractat.

Sorprèn també la pregunta amb que Jesús clou la paràbola: Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers? (v.36). En què quedem? Qui és el proïsme, l’apallissat o el samarità? Jesús vol arribar a l’interior del mestre de la llei. La darrera pregunta de Jesús s’hauria d’entendre així: Quin dels tres ha arribat a entendre que les relacions humanes s’han de construir sobre la base que tots som proïsme de tots? L’home apallissat és proïsme del samarità – això queda molt clar- però també el samarità és proïsme de l’home apallissat. En dir-li Jesús al mestre de la llei: Fes el mateix, li està dient: sigues tu proïsme perquè potser tu necessites més ajuda que no pas l’home apallissat, una ajuda potser no material ni física, sinó mental, de tal manera que et faci sortir dels teus esquemes, els que t’impedeixen veure que tu tens tanta necessitat d’ajuda com l’home que uns bandolers van deixar mig mort.

Diumenge 15 durant l’any

14 de Juliol de 2013