A la segona lectura d’aquest diumenge llegim un petit fragment de la segona carta als Tessalonicencs (2,16-3,5). Hem de considerar que aquest escrit del Nou Testament es va confeccionar en el moment en que ja s’havia escrit l’obra autèntica de Pau i els sinòptics. És un moment que es caracteritza per la consolidació de les comunitats cristianes i que no es pot precisar amb exactitud cronològica, donat que dita consolidació no es produeix simultàniament a Àsia menor, Grècia o Roma, sinó que cada zona segueix el seu propi ritme.
Dins la literatura cristiana posterior a Pau i als evangelis sinòptics la segona carta als Tessalonicencs podria entrar en un grup d’escrits juntament amb Efesis i Colossencs. La seva característica més significativa és que intenten complementar el pensament de l’apòstol, malgrat les aportacions dels autors es distanciïn notablement del pensament de Pau.
La comunitat de la ciutat de Tessalònica havia rebut l’impacte de la predicació de Pau i el seguit d’atencions encaminades a la consolidació de la comunitat. En el moment en que s’escriu la carta – mitjans del s. II – la zona e Grècia i Àsia Menor viu una època de benestar, resultat de la política i organització imperials. Sigui perquè sorgiren predicadors, alertant dels perills de la bona vida, sigui perquè qualsevol idea tendeix a ressorgir de tant en tant, el cas és que es produí un ressorgiment de l’esperança apocalíptica, és a dir, el convenciment de l’imminent retorn de Jesús. Aquesta esperança va jugar un paper important en les comunitats cristianes en tant que estímul per mantenir la fidelitat i el seguiment a Jesús. Pau havia predicat l’imminent retorn de Jesús i això es pot veure amb claredat en la 1a de les cartes als Tessalonicens (4,13-5,11), però aquest retorn històricament no es produïa, llavors es feia necessària una nova manera de formular l’esperança del retorn o explicar amb claredat perquè aquest no es produïa.
El text de la lectura litúrgica és un seguit de recomanacions, que, llegides al marge d’alguna referència, poden ser aplicades a moltíssimes situacions. El context general de la carta i la finalitat amb que aquesta s’escriu permet que siguin llegides com les recomanacions de l’apòstol davant la tardança de l’adveniment definitiu de Jesús.
L’expressió “bona esperança” (v.16) l’usaven les religions mistèriques per referir-se a la beatitud desprès de la mort. Aquí, però, cal entendre-la com un do que Déu concedeix en el temps d’espera, que ha de viure el cristià. El verb sterizô (v.17), que trobem repetit a 3,3, vol dir enfortir, aguantar o sostenir amb molta fermesa. Quan l’espera es fa llarga, la temptació de defallir és molt forta, el perill d’abdicar de la fe rebuda és gran; llavors cal el sosteniment, l’enfortiment, la fermesa i la solidesa per mantenir viu el seguiment a Jesús.
En el text de l’evangeli de Lluc, que parla de l’adveniment del Fill de l’Home, Jesús recomana vetllar i pregar (Lc 21,36). És el millor que es pot fer en l’espera. Aquí es demana la pregària a fi que la paraula del Senyor sigui sempre difosa. L’espera podria portar el cansament i l’abandó de la tasca de difondre la paraula del Senyor.
Jesús vindrà. L’autor com Pau n’estaven ben segurs perquè Déu és fidel i no es desdiu de les seves decisions; a aquesta fidelitat de Déu cal respondre amb la perseverança, una altra actitud ben pròpia del temps d’espera.
Diumenge 32 durant l’any
10 de Novembre de 2013
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.