El Sant i el Narcisista. Una meditació torrasiana

ABEL MIRÓEl Pare Brown, el sacerdot-detectiu protagonista d’alguns relats policíacs de Chesterton, desemmascara en una ocasió a un delinqüent disfressat de capellà perquè l’havia sentit atacar a la raó, i això, diu el Pare Brown, és mala teologia. La intel·ligència, però, com tota facultat susceptible de ser usada en sentits oposats, també té els seus riscos. Per la seva naturalesa, és una facultat d’aprofundiment; com indica el seu nom, està ordenada a intus legere, és a dir, a «llegir a dins» de les coses allò que aquestes són. És una facultat capaç d’entrar en contacte amb les coses, no d’una manera extrínseca, superficial, quedant-se amb la seva aparença externa, sensible —que metafòricament podríem anomenar la seva pellofa o clofolla—, sinó arribant fins a les seves mateixes entranyes. La intel·ligència, com una mà, és capaç d’excavar en les coses fins a apoderar-se del tresor de les seves forces ocultes, d’«allò que són»; és capaç, en definitiva, de perforar en les coses fins a arribar —encara que sigui entre vels i tenebres— al punt mateix on es produeix el seu desplegament en l’ésser, fins a atènyer el seu cor.

Al mateix temps, però, la intel·ligència també pot desarrelar-se d’allò que és, de la veritat-realitat de la qual parla Balmes, i abandonar-se a les elucubracions conceptuals, als raciocinis artificiosos, extravagants. Aquesta malaltia mental, que Jaume Bofill anomena «narcisisme intel·lectual», Jaume Balmes «enteniment torçat» i Josep Torras i Bages «sofisteria», és pròpia d’aquella intel·ligència que, havent-se enamorat de si mateixa, ha renunciat a la seva missió de reflectir sobre la vida de l’home la llum de la veritat, trobant el seu major plaer en contemplar en el seu interior les projeccions lluminoses que ella mateixa confecciona.

La nostra època, adverteix Torras i Bages, es troba particularment afectada per aquest mal d’ordre intel·lectual: «En les èpoques de grans refinaments, de luxe, de riquesa, de vanitat, de desigs desenfrenats, de plaer, sol augmentar també la sofisteria. Un sofista és aleshores un home interessant, posseeix una certa coqueteria, i té el do d’agradar a tothom; fa bona cara a tots els sistemes, i s’entén amb les opinions contradictòries. La Veritat aleshores, al costat de la doctrina sofística, sembla ferrenya i malcarada; la Veritat, amable per naturalesa, delícia dels grans esperits i dels esperits senzills, és suplantada pel sofisma; les aparences atractives i agradables enganyen als sentits, i la realitat més fonda, i que per a ser capida necessita la força superior de l’ànima, queda desconeguda del gran nombre de gent del món, que ja diu per això l’antiquíssim Psalm: “Fills dels homes, ¿fins quan sereu de cor imbècil? ¿Per què ameu la vanitat i aneu al seguici de la mentida [Psalm CXVIII, 142]?” (L’única eficàcia, III)».

La figura màximament contraposada a l’home d’enteniment torçat o sofista, pel Doctor Torras i Bages, és la del sant, a qui defineix com un «home de l’eternitat». Ho explica així: «Els homes de l’eternitat, els sants, són els qui saben millor adequar-se a tots els temps i a totes les circumstàncies, perquè no estan aferrats al que és variable i transitori que passa, i, en canvi, viuen identificats amb l'essencial, amb l'etern, que dura i està sempre i pertot arreu [...]. Són els homes per excel·lència, perquè, desfent-se de l'accidental, es queden amb l'essencial (L’única eficàcia, IV)». Qui aprofundeix o, en altres paraules, qui pensa —i aprofundir o pensar aquí no significa el mateix que apilar erudició— necessàriament s’obre al que és etern: «L’eternitat és la idea mare de totes les idees, és la font de totes les energies, és el lligam infinit que uneix entre si totes les existències, és la que dona unitat a totes les coses; podem dir que ella és l’única realitat, és la mateixa Veritat, és Déu. Tot el que no és etern és no res. És una il·lusió; és com les projeccions lluminoses que en si no tenen realitat ni substància, i l’única finalitat de les quals és donar-nos idea, anticipació i participació d’una realitat que voldríem veure i tenim lluny. Així és tot el que és mundà i temporal en relació amb el que és diví i etern (L’única eficàcia, III)».

El sant, per definició, és un home que pensa, i pensar significa esforçar-se per remetre cada element de la pròpia vida —sense excloure l’encesa d’un llumí o les carícies a l’estimada— a l’Ésser infinit i etern.

Abel Miró i Comas, causa Torras i Bages