Els consiliaris plantegen uns quants reptes per a la pastoral obrera

(Mercè Solé) Us parlava dilluns passat de la primera part de l’entrevista que havia fet a uns quants consiliaris veterans de l’ACO i us deia que avui trobaríeu una segona part en què es parlava de reptes, en la qual els consiliaris no es tallaven gens a recordar-nos quins són els eixos avui de la pastoral obrera.

Més enllà dels nets i netes, els immigrants i refugiats

A l'ACO, com al conjunt de l'Església diocesana, cada cop els jubilats tenen més pes. Que la jubilació no ens hauria de desconnectar del compromís col·lectiu ens ho recordava l’Oriol Garreta. La dedicació als nets i netes és un imperatiu avui per a moltes famílies, perquè la conciliació laboral i familiar és la que és. Però no obstant això, bo i jubilats, és bo mantenir el fil d’un servei als qui ens envolten, en la mesura de les pròpies possibilitats. Bo per als militants i bo, sobretot, per a un món cada cop més individualista i amb una enorme desigualtat. L’Oriol també ens deia que potser l’ACO ha oblidat obrir-se al món de la immigració i dels refugiats. Un repte que ho és també de la pastoral obrera en el seu conjunt, que ho tenim molt present al cap i al cor, però que no acabem d’aconseguir que aquesta presència vagi més enllà de les bones intencions. L’Oriol encara filava més prim: la crida a ser al costat dels immigrants hauria de tenir presents especialment els més joves.

Aportar sentit o esdevenir la cirereta del pastís

L’altre Oriol del grup, l’Oriol Xirinachs, explicava com, en barris senzills i obrers, l’Evangeli aporta sentit a la vida i el sentit també d’un compromís per millorar la situació de tots plegats i l’acollida als més pobres. Per a les persones que es troben més instal·lades i amb menys maldecaps, en expressió de Guardini, l’Evangeli és un luxe, una mena de cirereta del pastís. La missió de l’ACO s’encaminaria a estar immersa en aquest món senzill i a aportar-hi el sentit de l’Evangeli. De la mateixa manera que les parròquies d’aquests barris haurien de recuperar i actualitzar aquella acollida que va ser fonamental en els grans moments de la immigració dels anys 60.

La tensió entre allò que volem ser i allò que som realment

En Jordi Fontbona va posar el dit en una llaga que de tant en tant es va obrint a l’ACO: la tensió entre el que som i el que creiem que hauríem de ser. La tensió entre el benestar (de vegades aparent) que ha assolit una part de la classe obrera i la precarietat de molts. Efectivament, el pas del treball manual al treball més professional, ni que sigui al servei dels més pobres, ens va qüestionant periòdicament. Treballadors amb granota o “de coll blanc” tenen els mateixos drets i deures, però s’expressen de forma molt diferent i és fàcil deixar de banda els que tenen menys recursos. Va citar una carta d’un amic, Salvador Roura, rector d’una parròquia al barri de la Salut de Badalona, que feia una encertada comparació entre el nivell de vida de molta gent de l’ACO i el molts dels seus feligresos. La diferència és gran: “Amb quina gent esteu de debò els moviments?”, deia.

Continuar treballant amb els joves

Josep Hortet feia una exhortació a treballar amb els joves, i no només des de la JOC, sinó aprofitant la presència de joves a l’esplai i a entitats socials que ens són properes. Sovint el seu estil té molt del nostre, hi ha bons punts de connexió. “Si treballem amb parsimònia, amb respecte a les persones, i fem camí junts, l’Evangeli continua tenint força”, deia. Però, és clar, cal ser-hi.

Revisió de vida en un món en canvi

Lluís Portabella, que potser no ha estat tan present a l’ACO com els seus companys d’entrevista, deia que una de les coses que l’havien impressionat perquè no ho havia trobat en altres ambients, era la gran amistat i sintonia entre consiliaris i militants (i jo puc constatar que és molt cert). En Lluís deia que no gosava donar consells, però sí que ens animava a continuar amb l’esperit de la revisió de vida, que ha donat sempre bons fruits, per més que les circumstàncies socials vagin canviant a ritmes accelerats.

Perdre la por a les noves músiques i lletres

Finalment, Jaume Duch experimentava la distància entre la frescor del Concili Vaticà II i els aires que corren en alguns sectors eclesials malgrat el papa Francesc. Avui, a nivell social i eclesial, “hi ha una altra música i una altra lletra que Déu faci que tingui també un bon camí”. Comentava que la tendència generalitzada és anar cadascú a la seva i que l’interès personal fa i condiciona actituds col·lectives. Per tant es fa més difícil transmetre una mentalitat de lluita per la progressió del Poble de Déu.

Reptes, doncs, per a ser on realment hem de ser: treballadors molt senzills, immigrants, joves, una Església conciliar, la confiança i la implicació en els moviments transformadors... Difícils? Segurament. Mai no han estat fàcils. Però per això hi ha l’Esperit, l’experiència i les ganes. Oi?

Per cert, podeu trobar un -massa breu- resum de l'entrevista en video aquí.