Els crits dels desgraciats ens poden molestar. Diumenge XXX de durant l’any

Diumenge XXX de durant l’any. Cicle B.
Barcelona, 25 d’octubre de 2015.

Jesús surt de Jericó camí de Jerusalem. L’acompanyen els seus deixebles i molta gent.
De sobte, s’escolten uns crits. Són els d’un pobre cec que arran del camí s’adreça a Jesús: “Fill de David, tingueu compassió de mi!”
Cec com era, no pot gaudir de la vida com els altres. Ell mai no podrà peregrinar fins a Jerusalem. A més, li tancarien les portes del Temple perquè els cecs no podien entrar en el recinte sagrat. Cruels ironies de la religió jueva.
Exclòs de la vida. Marginat per la gent. Abandonat pels representants de Déu, només li resta demanar compassió a Jesús.

Els deixebles i els seguidors s’irriten. Aquells crits els molesten, els crispen. Aquell pobre home molesta i pretenen fer-lo callar.
La reacció de Jesús és ben diferent. Perquè no pot seguir el seu camí ignorant el sofriment d’aquell bon home.
Fa que tot el grup s’aturi i fa venir el cec.
La raó és ben senzilla: el centre i la mirada del cor de Déu són els que pateixen, els que s’ho passen malament.
Per això, Jesús els acull i els hi brinda la màxima referència.

Els crits dels desgraciats ens poden molestar. Però no hi ha cristianisme de Jesús sense escoltar els que pateixen i fer-ne cas.
Estan en el nostre camí, ens els podem trobar en qualsevol moment. Molt a prop nostre o més lluny.
I, què demanen?
Demanen compassió i ajuda.
I l’única actitud cristiana és la de Jesús davant del cec: “Què vols que faci per tu?”

Som capaços de dir-ho i de fer-ho, nosaltres, això?
Què vols que faci jo per tu?
Vet aquí la gran pregunta!
Pregunta humana.
Pregunta cristiana.
Què vols que faci jo per tu?