Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta 20 de maig de 2013
La litúrgia del dia presenta el fragment de l’Evangeli on els deixebles no aconsegueixen guarir un noi; ha d’intervenir Jesús mateix que es queixa de la incredulitat dels presents; i, al pare d’aquell noi que demana ajut, li respon que “tot és possible al qui creu”. El papa Francesc observa que sovint els qui estimen Jesús tampoc no s’arrisquen gaire en la pròpia fe i no s’encomanen prou a Ell.
“Però per què, aquesta incredulitat? Crec que és el mateix cor que no s’obre, el cor tancat, el cor que ho vol tenir tot sota control”. És un cor, doncs, que “no s’obre” i no “dóna el control de les coses a Jesús” i quan els deixebles li pregunten per què no han pogut guarir el jove, el Senyor els respon que “esperits d'aquesta mena només es poden treure amb la pregària”.
“Tots nosaltres –subratlla Francesc- tenim una part d’incredulitat, a dins”. Cal “una pregària forta, i aquesta pregària humil i forta fa que Jesús pugui fer el miracle. La pregària per demanar un miracle, per demanar una acció extraordinària, ha de ser una pregària que ens impliqui, que impliqui tothom”.
I llavors Francesc explica un episodi succeït a Argentina: una nena de 7 anys es posa malalta i els metges li donen poques hores de vida. El pare, un lampista, “un home de fe”, “es va tornar com boig, i en aquella bogeria” va agafar un autobús per anar al santuari marià de Luján, a 70 km.
“Va arribar-hi després de les 9 del vespre, quan tot ja estava tancat. I ell va començar a resar a la Mare de Déu, amb les mans contra la tanca de ferro. I resava, i resava, i plorava, i resava... i així, així, es va quedar tota la nit. Però aquell home lluitava: lluitava amb Déu, lluitava amb Déu mateix per a la curació de la seva filla. Després, passades les 6 del matí, va anar a l’estació, va agafar l’autobús i va arribar a casa, a l’hospital, més o menys a les 9. I va trobar la seva dona que plorava. Va pensar en el pitjor. ‘Però què passa? No ho entenc, no ho entenc! Què ha passat?’. ‘Mira –va dir la dona- han vingut els metges i m’han dit que ja no té febre, que respira bé, que no té res! Es quedarà dos dies més, però no entenen què ha passat!’. Això encara passa, eh?, els miracles existeixen!”.
Ara bé, cal pregar amb el cor. “Una pregària valenta, que lluita per arribar a aquell miracle, però; no aquelles pregàries per amabilitat, ‘Ah, pregaré per tu’: dic un Pater Noster, una Ave Maria i me n’oblido. No: una pregària valenta, com la d’Abraham que lluitava amb el Senyor per salvar la ciutat, com la de Moisès que tenia els braços amunt i es cansava; com la de molta gent, molta gent, que té fe i amb la fe prega, prega. La pregària fa miracles, però hem de creure! Em sembla que avui nosaltres podem fer una pregària ben maca... i dir-li avui, tot el dia: ‘Crec, Senyor, ajuda la meva incredulitat’... i quan ens demanin que resem per tanta gent que pateix en les guerres, per tots els refugiats, per tots aquests drames que hi ha ara, preguem, però amb el cor: ‘Fes-ho!’, i dir-li: ‘Crec, Senyor. Ajuda la meva incredulitat’ que ve també en la meva pregària. Fem-ho, això, avui”.
Etapa educativa
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.