Vés al contingut
papa-audiencia-general-20230405
Fotografia: Vatican News.

Audiència General 5 d’abril 2023

Catequesi. “El Crucificat, font d’esperança”

Estimats germans i germanes, bon dia!

El diumenge passat la Litúrgia ens va fer escoltar la Passió del Senyor. Acaba amb aquestes paraules: «Van segellar la pedra» (Mt 27,66): sembla que tot s’hagi acabat. Per als deixebles de Jesús aquesta pedra marca el final de l’esperança. El Mestre va ser crucificat, mort de la manera més cruel i humiliant, penjat en un patíbul infame fora de la ciutat: un fracàs públic, el pitjor final possible – en aquella època era el pitjor. Ara bé, aquest desànim que va oprimir els deixebles no ens és del tot aliè avui. També s’apleguen en nosaltres pensaments ombrívols i sentiments de frustració: per què tanta indiferència envers Déu? És curiós això: per què tanta indiferència envers Déu? Per què tanta maldat en el món? Però mireu si n’hi arriba a haver de mal en el món! Per què les desigualtats segueixen creixent i la pau que desitgem no arriba? Per què estem tan lligats a la guerra, a fer-nos mal l’un a l’altre? I al cor de tots, quantes expectatives s’evaporen, quantes decepcions! I una altra vegada, aquella sensació que els temps passats eren millors i que en el món, potser fins i tot també a l’Església, les coses no van com abans… En definitiva, també avui sembla que l’esperança està segellada amb la pedra de la desconfiança. I us convido a cadascun de vosaltres a pensar en això: on és la teva esperança? Tu, tens una esperança viva o l’has segellada allà, o la guardes en un calaix com si fos un record? La teva esperança t’empeny a caminar o és un record romàntic com si fos una cosa que ja no existeix? On és la teva esperança avui?

Una imatge va quedar fixada en la ment dels deixebles: la creu. I allà es va acabar tot. Allà es concentrava l’acabament de tot. Però poc després haurien descobert un nou començament precisament en la creu. Estimats germans i germanes, l’esperança de Déu brolla així, neix i reneix en els forats negres de les nostres expectatives decebudes; i en canvi, l’esperança autèntica no decep mai. Pensem precisament en la creu: del més terrible instrument de tortura Déu n’ha fet el senyal més gran de l’amor. Aquella fusta de mort, convertida en arbre de vida, ens recorda que els inicis de Déu comencen sovint en els nostres finals. És així com li agrada fer meravelles. Mirem avui l’arbre de la creu perquè brolli en nosaltres l’esperança: aquella virtut quotidiana, aquella virtut silenciosa, humil, però aquella virtut que ens manté dempeus, que ens ajuda a avançar. Sense esperança no es pot viure. Pensem: on és la meva esperança? Avui, mirem l’arbre de la creu perquè brolli en nosaltres l’esperança: per ser guarits de la tristesa – però, quanta gent trista … A mi, quan jo podia anar pel carrer, ara no puc perquè no em deixen, però quan podia anar pels carrers a una altra Diòcesi, m’agradava mirar els ulls de la gent. Quantes mirades tristes! Gent trista, gent que parlava sola, gent que caminava només amb el mòbil, però sense pau, sense esperança. On és la teva esperança avui? Cal una mica d’esperança per ser guarits de la tristesa de la qual estem malalts, per ser guarits de l’amargor amb què contaminem l’Església i el món. Germans i germanes, mirem el Crucificat. I què veiem? Veiem Jesús nu, Jesús despullat, Jesús ferit, Jesús turmentat. Això és el final de tot? Allà hi ha la nostra esperança.

Comprenguem doncs com en aquests dos aspectes reneix l’esperança, que sembla morir. En primer lloc, vegem Jesús despullat: de fet, «després d’haver-lo crucificat, es repartiren els vestits, sortejant-los» (v. 35). Déu despullat: Ell que ho té tot es deixa privar de tot. Però aquesta humiliació és el camí de la redempció. És així com Déu guanya les nostres aparences. A nosaltres, de fet, ens costa despullar-nos, dir la veritat: sempre mirem de tapar la veritat perquè no ens agrada; ens revestim d’una exterioritat que busquem i cuidem, amb màscares per disfressar-nos i mostrar-nos millors del que som. És una mica l’hàbit de maquillar-nos: maquillatge interior, semblar millors que els altres … Pensem que l’important és lluir, aparentar, per tal que els altres parlin bé de nosaltres. I ens decorem amb aparences, ens cobrim d’aparences, de coses supèrflues; però així no trobem la pau. Després el maquillatge se’n va i tu et mires al mirall amb la cara lletja que tens, però és la teva, la que Déu estima, no la “maquillada. I Jesús despullat de tot ens recorda que l’esperança reneix presentant la veritat de nosaltres – dir-se la veritat a si mateix – deixar anar les duplicitats, alliberar-nos de la convivència pacífica amb les nostres falsedats. De vegades, estem tan acostumats a dir-nos falsedats que vivim amb falsedats com si fossin veritats i nosaltres acabem enverinats per les nostres falsedats. Cal fer això: tornar al cor, a l’essencial, a una vida senzilla, despullada de tantes coses inútils, que són substituts de l’esperança. Avui, quan tot és complex i correm el risc de perdre el fil, necessitem la senzillesa, redescobrir el valor de la sobrietat, el valor de la renúncia, de fer net de què contamina el cor i ens entristeix. Cadascun de nosaltres pot pensar en alguna cosa inútil de la qual es pot desfer per retrobar-se a si mateix. Pensa tu, quantes coses inútils! Aquí, fa quinze dies, a Santa Marta, on visc – que és un hotel per a molta gent – s’ha fet córrer la veu que aquesta Setmana Santa estaria bé de mirar l’armari i fer neteja, treure les coses que tenim i que no fem servir ... no us podeu imaginar la quantitat de coses! És bo treure’s de sobre les coses inútils. I això es donava als pobres, a les persones que ho necessiten. Nosaltres també tenim tantes coses inútils en el cor – i potser fora. Mireu el vostre armari: mireu-lo. Això és útil, això és inútil … i feu neteja. Mireu l’armari de l’ànima: quantes coses inútils hi ha, quantes il·lusions estúpides. Tornem a la senzillesa, a les coses autèntiques, que no necessiten maquillatge. Aquí teniu un bon exercici!

Fem una segona mirada al Crucificat i vegem Jesús ferit. La creu mostra els claus que li foraden les mans i els peus, el costat obert. Però a les ferides del cos s’hi afegeixen les de l’ànima: però quina angoixa! Jesús està sol: traït, lliurat i renegat pels seus, pels seus amics, també pels seus deixebles, condemnat pel poder religiós i civil, excomunicat, Jesús experimenta fins i tot l’abandonament de Déu (cf. v. 46). Sobre la creu apareix el motiu de la condemna, «Aquest és Jesús: el rei dels Jueus» (v. 37). És una burla: Ell, que va fugir quan volien fer-lo rei (cf. Jn 6,15), és condemnat per haver-se fet rei; tot i no haver comès cap delicte, el col·loquen enmig de dos malfactors i prefereixen el violent Barrabàs (cf. Mt 27,15-21). En resum, Jesús és ferit en el cos i en l’ànima. Em pregunto: com ajuda això a la nostra esperança? Així, Jesús nu, privat de tot, de tot: què em diu això a la meva esperança, com m’ajuda?

Nosaltres també estem ferits: qui no ho està en la seva vida? I moltes vegades, amb ferides amagades que amaguem per vergonya. Qui no porta les cicatrius de les decisions passades, d’incomprensions, de dolors que romanen dins i són difícils de superar? Però també dels mals soferts, de paraules feridores, de judicis sense compassió? Déu no amaga als nostres ulls les ferides que li han travessat el cos i l’ànima. Les ensenya per fer-nos veure que per Pasqua es pot obrir un nou camí: fer de les mateixes ferides focus de llum. “Però, Santedat, no exageri”, em pot dir algú. No, és veritat: prova-ho; prova-ho. Mira de fer-ho. Pensa en les teves ferides, les que només tu saps, les que tothom té amagades en el cor. I mira el Senyor. I veuràs, veuràs com d’aquelles ferides surten focus de llum. Jesús a la creu no recrimina, estima. Estima i perdona els qui li fan mal (cf. Lc 23,34). Així converteix el mal en bé, així converteix i transforma el dolor en amor.

Germans i germanes, la qüestió no és tenir poques o moltes ferides en la vida, la qüestió és què en faig de les meves ferides. Les petites, les grans, les que deixaran una empremta en el meu cos, en la meva ànima sempre. Què faig amb les meves ferides? Què feu tu i tu amb les vostres ferides? “No, Pare, jo no en tinc de ferides” – “Vés amb compte, pensa dues vegades abans de dir això”. I et pregunto: què fas amb les teves ferides, les que només tu saps? Pots deixar que s’infectin de ressentiment, de tristesa o les pots unir a les de Jesús, perquè també les teves ferides es facin lluminoses. Penseu en quants joves no toleren les seves ferides i busquen en el suïcidi una via de salvació: avui, en les nostres ciutats, molts, molts joves que no veuen la sortida, que no tenen esperança i prefereixen anar més enllà amb les drogues, amb l’oblit… pobrets. Penseu en aquests. I tu, quina és la teva droga per cobrir les ferides? Les nostres ferides es poden convertir en fonts d’esperança quan, en comptes de queixar-nos o d’amagar-les, eixuguem les llàgrimes dels altres; quan, en comptes de tenir ressentiment pel que se’ns pren, ens preocupem pel que falta als altres; quan, en comptes d’enfonsar-nos en nosaltres mateixos, ens apropem dels que sofreixen; quan, en comptes de tenir set d’amor per nosaltres mateixos, apaguem la set dels qui ens necessiten. Perquè només si deixem de pensar en nosaltres mateixos, ens retrobem. Però si seguim pensant en nosaltres mateixos no ens tornarem a trobar. I és fent això – tal com diu l’Escriptura – que la nostra ferida es cura ràpidament (cf. Is 58,8), i l’esperança torna a florir. Penseu: què puc fer pels altres? Estic ferit, estic ferit pel pecat, estic ferit per la història, cadascú té la mateixa ferida. Què faig?: em llepo les meves ferides tota la vida? O miro les ferides dels altres i vaig amb l’experiència ferida de la meva vida, a guarir, a ajudar els altres? Aquest és el repte d’avui, per a tots vosaltres, per a cadascun de vosaltres, per a cadascun de nosaltres. Que el Senyor ens ajudi a avançar.

Traducció: Josep M. Torrents.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.