Papa Francesc: “Necessitem algú que ens tregui del lloc on estem instal·lats”

Audiència General 10 d’abril 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

15. La fortalesa

Estimats germans i germanes, bon dia!

La catequesi d’avui està dedicada a la tercera de les virtuts cardinals, és a dir, la fortalesa. Partim de la descripció que fa el Catecisme de l’Església catòlica: “La fortalesa és la virtut moral que, en les dificultats, assegura fermesa i constància en la recerca del bé. Enforteix la decisió de resistir les temptacions i superar els obstacles de la vida moral. La virtut de la fortalesa fa capaç de vèncer la por, fins i tot de la mort, i d’afrontar proves i persecucions” (n.1808). Això és el que diu el Catecisme de l’Església catòlica sobre la virtut de la fortalesa.

Vet aquí, doncs, la més “combativa” de les virtuts. Si la primera de les virtuts cardinals, és a dir la prudència, estava associada sobretot a la raó de l’home, i mentre la justícia trobava la seva estada en la voluntat; aquesta tercera virtut, la fortalesa, sovint està lligada segons els autors escolàstics que els antics anomenaven “apetit irascible”. El pensament antic no imaginava un home sense passions: seria com  una pedra. I no es diu que les passions siguin  necessàriament el residu d’un pecat; però han de ser educades, dirigides, purificades amb l’aigua del Baptisme, o millor amb el foc de l’Esperit Sant. Un cristià sense coratge, que no aplica les seves forces al bé, que no molesta ningú, és un cristià inútil. Pensem en això! Jesús no és un Déu diàfan i asèptic, que no coneix les emocions humanes. Al revés. Davant la mort de l’amic Llàtzer esclata a plorar; i en algunes expressions seves apareix el seu esperit apassionat, com quan diu: «He vingut a calar foc a la terra, i com m’agradaria que ja estigués encesa!» (Lc 12,49); i davant del comerç en el temple va reaccionar amb força (cf., Mt 21,12-13). Jesús tenia passió.

Però busquem ara una descripció existencial d’aquesta virtut tan important que ens ajuda a donar fruits a la vida. Els antics – tant els filòsofs grecs, com els teòlegs cristians – reconeixien en la virtut de la fortalesa una doble tendència, una passiva i una altra activa.

La primera està dirigida a nosaltres mateixos. Hi ha enemics que hem de vèncer, que reben el nom d’ansietat, d’angoixa, de por, de culpa: totes les forces que es mouen dins nostre i que en algunes situacions ens paralitzen. Quants lluitadors sucumbeixen abans de començar el repte! Perquè no s'adonen d’aquests enemics interns. La fortalesa una victòria en primer lloc contra nosaltres mateixos. La majoria de les pors que sorgeixen en nosaltres són poc realistes, i no es fan realitat mai. Millor llavors invocar l’Esperit Sant i afrontar-ho tot amb fortalesa pacient: només un problema cada vegada, que som capaços de resoldre, però no sols! El Senyor és amb nosaltres, si confiem en Ell i cerquem sincerament el bé. Aleshores en cada situació podem comptar amb la Providència de Déu que actua com escut i cuirassa.

I després el segon moviment de la virtut de la fortalesa, aquesta vegada de caràcter més actiu. A més de les proves internes, hi ha enemics externs, que són les proves de la vida, les persecucions, les dificultats que no ens esperàvem i que ens sorprenen. De fet, nosaltres podem intentar predir el que ens passarà, però la realitat està formada en gran part per esdeveniments imponderables, i en aquest mar la nostra barca de vegades és llançada per les onades. La fortalesa llavors ens fa mariners resistents, que no s’espanten i no es desanimen.

La fortalesa és una virtut fonamental perquè es pren seriosament el repte del mal al món. Algú pretén que el mal no existeix, que tot anirà bé, que la voluntat humana de vegades no és cega, que les forces fosques que porten la mort no lluiten en la història. Però n’hi ha prou de fullejar un llibre d’història, o per desgràcia també en els diaris, per descobrir les atrocitats de les quals som en part una mica víctimes i una mica protagonistes: guerres, violències, esclavitud, opressió dels pobres, ferides mai curades que encara sagnen. La virtut de la fortalesa ens fa reaccionar i cridar un “no”, un “no” sec a tot això. En el nostre confortable Occident, que ha aigualit una mica tot això, que ha transformat el camí de perfecció en un simple desenvolupament orgànic, que no necessita lluites perquè tot sembla igual, de vegades sentim una sana nostàlgia dels profetes. Però les persones incòmodes i visionàries són molt rares. Necessitem algú que ens tregui del lloc suau on estem instal·lats i ens faci repetir decididament el nostre “no” al mal i a tot el que condueix a la indiferència. “No” al mal i “no” a la indiferència; “sí” al camí, al camí que ens fa avançar, i per això hem de lluitar.

Redescobrim doncs en l’Evangeli la fortalesa de Jesús, i aprenguem-la del testimoni dels sants i de les santes. Gràcies!

Traducció: Josep M. Torrents.