Papa Francesc: “Els justos no són moralistes, sinó somiadors d'una fraternitat universal”

Audiència General 3 d’abril 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

14. La justícia

Estimats germans i germanes, bona Pasqua, bon dia!

Som a la segona de les virtuts cardinals: avui parlarem de la justícia. És la virtut social per excel·lència. El Catecisme de l’Església catòlica la defineix així: «La virtut moral que consisteix en la constant i ferma voluntat de donar a Déu i al proïsme el que els correspon» (n. 1807). Això és la justícia. Sovint, quan s’esmenta la justícia, se cita també el lema que la representa: “unicuique suum” és a dir “a cadascú el seu”. És la virtut de la llei, que mira de regular amb equitat les relacions entre les persones.

Es representa al·legòricament amb la balança, perquè pretén “igualar els comptes” entre els homes, sobretot quan corren el risc de ser distorsionats per algun desequilibri. La seva finalitat és que en una societat cadascú sigui tractat segons la seva dignitat. Però els antics mestres ja ensenyaven que per això també calien altres actituds virtuoses, com la benevolència, el respecte, la gratitud, l’afabilitat, l’honestedat: virtuts que contribueixen a la bona convivència entre les persones. La justícia és una virtut per una bona convivència de les persones.

Tots entenem que la justícia és fonamental per a la convivència pacífica en la societat: un món sense lleis que respectin tots els drets seria un món on és impossible viure, semblaria una selva. Sense justícia, no hi ha pau. Sense justícia no hi ha pau. De fet, si no es respecta la justícia, es creen conflictes. Sense justícia, s’estableix la llei de la prevaricació del fort sobre el feble, i això no és just.

Però justícia és una virtut que actua tant en grans com en petits: no afecta només els tribunals, sinó també l’ètica que distingeix la nostra vida quotidiana. Estableix relacions sinceres amb els altres: compleix el precepte de l’Evangeli, segons el qual el parlar cristià ha de ser: «“Sí, sí”, “No, no”; qualsevol altra cosa ve del Maligne» (Mt 5,37). Les mitges veritats, els discursos subtils que volen enganyar el proïsme, les reticències que amaguen les intencions reals, no són actituds que corresponguin a la justícia. L’home just és recte, senzill i franc, no porta màscares, es presenta tal com és, parla amb veritat. En els seus llavis es troba sovint la paraula “gràcies”: sap que, per generosos que intentem ser, sempre som deutors dels altres. Si estimem, és també perquè primer hem estat estimats.

En la tradició es poden trobar innombrables descripcions de l’home just. Vegem-ne algunes. L’home just té veneració per les lleis i les respecta, sabent que són una barrera que protegeix els indefensos de la prepotència dels poderosos. L’home just no es preocupa només pel seu bé individual, sinó que vol el bé de tota la societat. Per tant, no cedeix a la temptació de pensar només en ell mateix i de tenir cura dels mateixos assumptes, per legítims que siguin, com si fossin l’única cosa que hi ha en el món. La virtut de la justícia deixa clar – i posa l’exigència en el cor – que no hi pot haver un bé de veritat per a mi si no hi ha també el bé de tots.

Per tant, l’home just vetlla sobre el mateix comportament, perquè no perjudiqui el bé dels altres: si s’equivoca, demana perdó. L’home just sempre demana perdó. En algunes situacions arriba a sacrificar un bé personal per posar-lo a disposició de la comunitat. Vol una societat ordenada, on les persones estiguin al servei dels seus càrrecs i no les càrregues donin benefici a les persones. Avorreix les recomanacions i no intercanvia favors. Estima la responsabilitat i és exemplar en viure i promoure la legalitat. Aquest, de fet, és el camí de la justícia, l’antídot de la corrupció: que n’és d’important educar les persones, en particular les joves, en la cultura de la legalitat! És la manera de prevenir el càncer de la corrupció i d’erradicar la criminalitat, traient terra de sota els seus peus.

A més, el just fuig de comportaments nocius com la calúmnia, el fals testimoni, el frau, la usura, la burla, la deshonestedat. El just manté la paraula donada, torna el que ha manllevat, reconeix el salari correcte a tots els treballadors – un home que no reconeix els salari just als treballadors, no és just, és injust – té cura de no fer judicis imprudents en relació amb els altres, defensa la fama i el bon nom dels altres.

Ningú de nosaltres sap si en el nostre món els homes justos són nombrosos o potser rars com les perles precioses. Però hi ha homes que atrauen la gràcia i benediccions tant sobre ells mateixos com sobre el món en què viuen. No són perdedors en comparació amb els que són “perspicaços i astuts”, perquè, com diu l’Escriptura, «qui cerca la justícia i l’amor trobarà vida i glòria» (Pr 21,21). Els justos no són moralistes que fan el paper de censors, sinó persones rectes que «tenen fam i set de justícia» (Mt 5,6), somniadors que guarden en el seu cor el desig d’una fraternitat universal. I d’aquest somni, especialment avui, tots en tenim una gran necessitat. Necessitem ser homes i dones justos, i això ens farà feliços.

Traducció: Josep M. Torrents.