Vés al contingut
blog-papa-consol

Audiència General 23 de novembre 2022

Catequesi sobre el Discerniment: 10. El consol 

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuem les catequesis sobre el discerniment de l’esperit: com discernir el que passa en el nostre cor, en la nostra ànima. I després d’haver considerat alguns aspectes de la desolació – aquella foscor de l’ànima – parlem avui del consol, que seria la llum de l’ànima, i que és un altre element important per al discerniment, i que no s’ha de donar per fet, perquè pot prestar-se a malentesos. Nosaltres hem d’entendre què és el consol, de la mateixa manera que hem mirat d’entendre què és la desolació.

Què és el consol espiritual? És una experiència de joia interior, que permet veure la presència de Déu en totes les coses; enforteix la fe i l’esperança, i també la capacitat de fer el bé. La persona que experimenta el consol no es rendeix davant les dificultats, perquè experimenta una pau més forta que la prova. Es tracta doncs d’un gran do per a la vida espiritual i per a la vida en conjunt. I experimenta aquesta joia interior.

El consol és un moviment íntim, que ens toca la profunditat de nosaltres mateixos. No crida l’atenció sinó que és suau, delicat, com una gota d’aigua sobre una esponja (cf. S. Ignasi de L., Exercicis espirituals, 335): la persona se sent embolcallada amb la presència de Déu, d’una manera sempre respectuosa amb la pròpia llibertat. No és mai alguna cosa que desentoni que miri de forçar la nostra voluntat, ni tan sols és una eufòria passatgera: al contrari, com hem vist, fins i tot el dolor – per exemple pels nostres pecats – pot esdevenir motiu de consol.

Pensem en l’experiència viscuda per Sant Agustí quan parla amb la seva mare Mònica de la bellesa de la vida eterna; o en la alegria perfecta de Sant Francesc – a més a més associada a situacions molt dures de suportar –; i pensem en tants sants i santes que han sabut fer grans coses, no perquè es consideressin bons i capaços, sinó perquè estaven plens de la dolcesa pacificant de l’amor de Déu. És la pau que Sant Ignasi va notar amb estupor quan llegia les vides dels sants. Estar consolat és estar en pau amb Déu, sentir que tot està  en ordre, tot està en harmonia dins nostre. És la pau que sent Edith Stein després de la seva conversió; un any després d’haver rebut el Baptisme, ella escriu – això diu Edith Stein: "A mesura que m’abandono a aquest sentiment, a poc a poc una vida nova comença a omplir-me i – sense cap tensió de la meva voluntat – a empènyer-me cap a noves realitzacions. Aquest flux vital sembla brollar d’una activitat i d’una força que no és meva i que, sense fer-me cap violència, es torna activa en mi" (Psicologia i ciències de l’esperit, Città Nuova, 1996, 116). És a dir una pau genuïna és una pau que fa germinar en nosaltres bons sentiments.

El consol afecta sobretot l’esperança, ens projecta vers el futur, ens posa en marxa, ens porta a prendre iniciatives que fins aquell moment sempre s’havien ajornat, o ni tan sols imaginat, com el Baptisme per a Edith Stein.

El consol és una pau, però no per quedar-se asseguts gaudint-la, no, et dona la pau i t’atrau vers el Senyor i et posa en el camí per fer coses, per fer coses bones. En temps de consol, quan nosaltres estem consolats, sentim les ganes de fer tant de bé, sempre. En canvi, quan arriba el moment de la desolació, sentim el desig de tancar-nos en nosaltres mateixos i de no fer res. El consol t’empeny cap endavant, al servei dels altres, a la societat, a les persones. El consol espiritual no es pot “governar” – tu no pots dir que el consol vingui ara, no és governable – no és programable a voluntat, és un do de l’Esperit Sant: permet una familiaritat amb Déu que sembla anul·lar les distàncies. Santa Teresa de l’Infant Jesús, visitant quan tenia catorze anys, a Roma, la basílica de la Santa Creu de Jerusalem, mira de tocar el clau que es venera allà, un d’aquells amb què Jesús va ser crucificat. Teresa sent aquesta gosadia com un transport d’amor i de confiança. I després escriu: «Vaig ser massa agosarada. Però el Senyor veu el fons dels cors, sap que la meva intenció era pura […]. Vaig actuar amb ell com un infant que pensa que tot està permès i considera com a propis els tresors del Pare» (Manuscrit Autobiogràfic, 183). El consol és espontani, et porta a fer-ho tot de manera espontània, com si fóssim criatures. Els infants són espontanis, i el consol et porta a ser espontani amb una dolcesa, amb una pau molt gran. Una noia de catorze anys ens fa una descripció esplèndida del consol espiritual: es percep un sentiment de tendresa vers Déu, que ens fa atrevits en el desig de participar de la seva mateixa vida, de fer el que li agrada, perquè ens sentim familiars amb Ell, sentim que la seva casa és la nostra casa, ens sentim acollits, estimats, animats. Amb aquest consol no ens rendim davant les dificultats: de fet, amb la mateixa audàcia, Teresa demanarà al Papa permís per entrar al Carmel, tot i que era massa jove, i se li concedirà. Què vol dir això? Vol dir que el consol ens fa atrevits: quan estem en temps de foscor, de desolació, i pensem: “Això jo no soc  capaç de fer-ho”. La desolació et llença, et fa veure-ho tot fosc: “No, jo no ho puc fer, no ho faré”. En canvi, en temps de consol, veus les mateixes coses d’una manera diferent i dius: “No, vaig endavant, ho faig”. “Però n’estàs segur?” “Jo sento la força de Déu i vaig endavant”. I així el consol t’empeny cap endavant i a fer coses que en temps de desolació tu no series capaç de fer; t’empeny a fer el primer pas. Aquesta és la bellesa del consol.

Però anem amb compte. Hem de distingir bé el consol que és de Déu, dels falsos consols. En la vida espiritual passa una cosa semblant al que passa en les produccions humanes: hi ha els originals i hi ha les imitacions. Si el consol autèntic és com una gota sobre una esponja, és suau i íntim, les seves imitacions són més sorolloses i vistoses, són pur entusiasme, són focs d’encenalls, sense consistència, porten a tancar-se en si mateix i a no preocupar-se pels altres. El fals consol finalment ens deixa buits, lluny del centre de la nostra existència. Per això, quan ens sentim feliços, en pau, som capaços de fer qualsevol cosa. Però no confongueu aquella pau amb un entusiasme passatger, perquè l’entusiasme avui hi és i després cau i se’n va.

Per això s’ha de fer discerniment, fins i tot quan ens sentim consolats. Perquè el fals consol pot esdevenir un perill, si el busquem com una finalitat en si mateix, de manera obsessiva, i oblidant-nos del Senyor. Com diria Sant Bernat, es busca el consol de Déu i no es busca el Déu del  consol. Nosaltres hem de buscar el Senyor i el Senyor, amb la seva presència, ens consola, ens fa anar endavant. I no busqueu Déu que ens porta consols pel que ve després: no, això està malament, això no ens ha d’interessar. És la dinàmica del nen petit de què parlàvem l’última vegada, que busca els pares només per treure’ls coses, però no per ells mateixos: ho fa per interès. “Pare, mare” I els nens saben fer això, saben jugar quan la família està dividida, i tenen aquest costum de buscar allà i de buscar aquí, això no és bo, això no és consol, això és interès. També correm el risc de viure la relació amb Déu de manera infantil, buscant els nostres interessos, mirant de reduir Déu a un objecte per al nostre ús i consum, perdent el do millor que és Ell mateix. Així anem endavant en la nostra vida, que transcorre entre els consols de Déu i les desolacions del pecat del món, però sabent distingir quan és un consol de Déu, que et dona pau al fons de l’ànima, de quan és un entusiasme passatger que no és dolent, però que no és el consol de Déu.

Traducció: Josep M. Torrents

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.