Vés al contingut
tristesa-audiencia

Audiència General 26 d’octubre 2022

Catequesi sobre el Discerniment:

7. La qüestió del discerniment. La desolació

Estimats germans i germanes, bon dia!

El discerniment, com hem vist en catequesis anteriors, no és especialment un procediment lògic; se centra en les accions, i les accions també tenen una connotació afectiva, que cal reconèixer, perquè Déu parla al cor. Entrem aleshores en la primera modalitat afectiva, objecte del discerniment, és a dir la desolació. De què es tracta?

La desolació ha estat definida de la següent manera: «La foscor de l’ànima, l’agitació interior, l’impuls cap a les coses baixes i terrenals, la inquietud deguda a diverses agitacions i temptacions: així l’ànima s’inclina a la desconfiança, no té esperança, no té amor, es troba mandrosa, tèbia, trista, com si estigués separada del seu Creador i Senyor» (S. Ignasi de L., Exercicis espirituals, 317). Tots ho hem experimentat. Crec que d’una manera o altra hem viscut això, la desolació. El problema és com llegir-la, perquè ens ha de dir alguna cosa important, i si tenim pressa per desfer-nos-en, correm el risc de perdre’ns.

A ningú li agrada estar desolat, trist: això és veritat. Tots voldríem tenir sempre una vida joiosa, alegre i plena. Però això, a més de no ser possible – perquè no és possible –, tampoc no seria bo per a nosaltres. De fet, el canvi d’una vida orientada al vici pot partir d’una situació de tristesa, de remordiment pel que s’ha fet. L’etimologia d’aquesta paraula és molt bonica, “remordiment”: el remordiment de la consciència, això ho sabem tots. Remordiment: literalment és la consciència la que mossega, que no ens deixa en pau. Alessandro Manzoni, en la seva obra Promessi sposi, ens va fer una esplèndida descripció del remordiment com una ocasió per canviar la vida. Es tracta del cèlebre diàleg entre el cardenal Federico Borromeo i l’Innominat, que, després d’una nit terrible, es presenta destruït pel cardenal, que s’adreça a ell amb paraules sorprenents: «“Tens una bona notícia per donar-me, i me la fas esperar tant?”. “Una bona notícia, jo?” – diu l’altre. “Tinc l’infern en el cor […]. Digues-me, si ho saps, quina és aquesta bona notícia”. “Que Déu t’ha tocat el cor i et vol fer seu”, respongué tranquil·lament el cardenal» (cap. XXIII). Déu toca el cor i alguna cosa et ve dintre teu, la tristesa, el remordiment per alguna cosa, és una invitació a començar un camí. L’home de Déu sap adonar-se profundament del que es mou en el cor.

És important aprendre a llegir la tristesa. Tots sabem què és la tristesa: tots. Però la sabem llegir? Sabem què significa per a mi aquesta tristesa d’avui? En el nostre temps, la tristesa – es considera sobretot negativament, com un mal que cal evitar a qualsevol preu, i en canvi pot ser un indispensable senyal d’alarma per a la vida, convidant-nos a explorar paisatges més rics i fèrtils que la fugacitat i l’evasió no ens ho permeten. Sant Tomàs defineix la tristesa com un dolor de l’ànima: com els nervis pel cos, desperta de nou l’atenció davant un possible perill, o un bé abandonat (cf. Summa Th. I-II, q. 36, a. 1). Per això, és indispensable per a la nostra salut, ens protegeix perquè no ens perjudiquem nosaltres mateixos o els altres. Seria molt més greu i perillós no tenir en compte aquest sentiment i seguir endavant. La tristesa a vegades funciona com un semàfor: “Atura’t, atura’t! Ara està vermell. Atura’t”.

Per als qui tenen ganes de fer el , la tristesa és un obstacle amb el qual el temptador ens vol desanimar. En aquest cas, s’ha de fer exactament el contrari del que se’ns proposava, decidits a continuar a fer el que se’ns proposava de fer (cf. Exercicis espirituals, 318). Pensem en la feina, en l’estudi, en la pregària, en un compromís assumit: si els deixem tan bon punt sentim avorriment o tristesa, no acabaríem mai res. Aquesta és també una experiència comuna a la vida espiritual: el camí del bé, recorda l’Evangeli, és estret i fa pujada, requereix lluita, vèncer-nos nosaltres mateixos. Començo a pregar, o em dedico a una obra bona i, sorprenentment en aquest moment se m’acudeixen coses que he de fer urgentment – per no pregar i per no fer les coses bones. Tots tenim aquesta experiència. És important que aquells que volen servir el Senyor no es deixin guiar per la desolació. I això que … “Però no, no en tinc ganes, això és avorrit …”: aneu amb compte. Malauradament, alguns decideixen abandonar la vida de pregària, o l’elecció feta, el matrimoni o la vida religiosa, impulsats per la desolació, sense aturar-se abans a llegir aquest estat d’ànim, i sobretot sense l’ajut d’un guia. Una regla sàvia és no fer canvis quan s’està trist. Més endavant ja hi haurà temps sense l’estat d’ànim del moment per veure la bondat o no de les nostres eleccions.

És interessant constatar, en l’Evangeli, que Jesús rebutja les temptacions amb una actitud de fermesa decidida (cf. Mt 3,14-15; 4,1-11; 16,21-23). Les situacions de prova arriben de diverses parts, però sempre troben en Ell aquesta fermesa, decidida a complir la voluntat del Pare, fracassen i deixen d’obstaculitzar el camí. En la vida espiritual la prova és un moment important, la Bíblia ho recorda explícitament i diu així: «Si et presentes per servir al Senyor, prepara’t a la temptació» (Sir 2,1). Si tu vols seguir el bon camí prepara’t: hi haurà obstacles, hi haurà temptacions, hi haurà moments de tristesa. És com quan un professor examina l’alumne: veu que l’alumne coneix els punts essencials de la matèria, no insisteix: ha superat la prova. Però ha de superar la prova.

Si sabem passar per la solitud i la desolació amb obertura i consciència, en podem sortir reforçats en l’aspecte humà i espiritual. Cap prova queda fora del nostre abast; cap prova serà superior al que nosaltres podem fer. Però no fugim de les proves: mirem què significa aquesta prova, què significa que jo estic trist: per què estic trist? Què significa que jo ara em trobo desolat? Què significa que jo estic desolat i no puc seguir endavant? Sant Pau recorda que ningú és temptat més enllà de les seves possibilitats, perquè el Senyor no ens abandona mai i, amb Ell a prop nostre, podem vèncer totes les temptacions (cf. 1 Cor 10,13). I si avui no les vencem, aixequem-nos de nou, caminem i les vencerem demà. Però no ens quedem morts – diguem-ho així – no ens quedem vençuts per un moment de tristesa, de desolació: endavant sempre. Que el Senyor et beneeixi en aquest camí – valent! – de la vida espiritual, que és caminar sempre.

Traducció: Josep M. Torrents

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.