Papa Francesc: “L’amor cristià abraça a qui no és amable i ofereix perdó”

Audiència General 15 de maig 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

19. La caritat

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui parlarem de la tercera virtut teologal, la caritat. Les altres dues, recordem-ho, eren la fe i l’esperança: avui parlarem de la tercera, la caritat. És la culminació de tot el camí que hem fet amb les catequesis sobre les virtuts. Pensar en la caritat eixampla immediatament el cor, eixampla la ment, corre a les paraules inspirades de Sant Pau en la Primera Carta als Corintis. Concloent aquell magnífic himne, Sant Pau cita la tríada de les virtuts teologals i exclama: «Ara doncs queden la fe, l’esperança i la caritat, totes tres. Però la més gran de totes és la caritat» (1 Cor 13,13).

Pau adreça aquestes paraules a una comunitat molt lluny de ser perfecta en l’amor fratern: els cristians de Corint eren més aviat busca-raons, hi havia divisions internes, hi ha qui pretén sempre tenir raó i no escolta els altres, considerant-los inferiors. A aquests Pau els recorda que el coneixement infla mentre que la caritat edifica (cf. 1 Cor 8,1). L’Apòstol enregistra un escàndol que afecta fins i tot el moment de màxima unió d’una comunitat cristiana, és a dir el “sopar del Senyor”, la celebració eucarística: fins i tot hi ha divisions, i n’hi ha que se n’aprofiten per menjar i beure excloent els que no tenen res (cf. 1 Cor 11,18-22). Davant d’això, Pau dona un judici clar: «Quan doncs us reuniu, ja no mengeu la cena del Senyor» (v. 20), teniu un altre ritual, que és pagà, no és el sopar del Senyor.

Qui sap, potser que en la comunitat de Corint ningú pensava haver fet un pecat i aquelles paraules tan dures de l’Apòstol sonaven una mica difícils d’entendre per a ells. Probablement, tots estaven convençuts de ser bones persones, i si els preguntessin sobre l’amor, haurien respost que l’amor era per a ells un valor molt important, com potser l’amistat i la família. També avui la paraula amor està en la boca de tothom, i en la boca de tants “influencer” i en les tornades de tantes cançons. Es parla tant de l’amor, però què és l’amor?

“Però què passa amb l’altre amor?”, sembla preguntar Pau als seus cristians de Corint. No l’amor que puja, sinó l’amor que baixa; no l’amor que pren, sinó l’amor que dona; no el que apareix, sinó el que s’amaga. Pau està preocupat perquè a Corint – com avui entre nosaltres – hi hagi confusió i que de la virtut teologal de l’amor, la que només ve de Déu, en realitat no n’hi hagi cap rastre. I si fins i tot amb paraules tothom assegura que és una bona persona, que estima la seva pròpia família i els propis amics, en realitat de l’amor de Déu en saben molt poca cosa.

Els cristians antics tenien diverses paraules gregues per definir l’amor. Finalment, va sorgir la paraula “agape”, que normalment traduïm per “caritat”. Perquè de veritat els cristians són capaços de tenir tots els amors del món: ells també s’enamoren més o menys com tots. Ells també experimenten la benvolença que es troba en l’amistat. Ells també viuen l’amor a la pàtria i l’amor universal a tota la humanitat. Però hi ha un amor més gran, un amor que ve de Déu i s’adreça a Déu, que ens permet estimar Déu, fer-nos amics seus, ens permet estimar el proïsme com Déu l’estima, amb el desig de compartir l’amistat amb Déu. Aquest amor, que té Crist com a motiu, ens empeny on humanament no aniríem: és l’amor als pobres, per això no és estimat, per als que no volen el nostre bé i no és agraït. És l’amor al que ningú no estimaria; fins i tot a l’enemic. També a l’enemic. Aquest és “teologal”, aquest ve de Déu, és obra de l’Esperit Sant en nosaltres.

Jesús predica, en el sermó de la muntanya: «Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d’agrair? També els pecadors estimen els qui els estimen. I si feu el bé als qui us en fan, quin agraïment se us deu? També ho fan els pecadors» (Lc 6,32-33). I acaba: «Estimeu els vostres enemics – nosaltres estem acostumats a parlar dels enemics – estimeu els vostres enemics, feu el bé i presteu sense esperar res a canvi, i la vostra recompensa serà gran i sereu fills de l’Altíssim, perquè ell és bo amb els desagraïts i els dolents» (v. 35). Recordem això: “Estimeu, en canvi, els vostres enemics, feu el bé i presteu sense esperar res”. No oblidem això!

En aquestes paraules l’amor es revela com a virtut teologal i pren el nom de caritat. L’amor és caritat. De seguida ens n’adonem que és un amor difícil, de fet impossible de practicar si no es viu en Déu. La nostra naturalesa humana ens fa estimar espontàniament el que és bo i bonic. En nom d’un ideal o d’un gran afecte també –podem ser generosos i fer actes heroics. Però l’amor de Déu va més enllà d’aquests criteris. L’amor cristià abraça el que no és amable, ofereix el perdó – que n’és de difícil perdonar! quant amor cal per perdonar! –, l’amor cristià beneeix els qui maleeixen, mentre nosaltres estem acostumats, davant d’un insult o d’una maledicció, a respondre amb un altre insult, amb una altra maledicció. És un amor tan atrevit que sembla gairebé impossible, però és l’únic que quedarà de nosaltres. L’amor és la “porta estreta” per on passar per entrar en el Regne de Déu. Perquè al vespre de la vida no serem jutjats sobre l’amor genèric, sinó que serem jutjats sobre la caritat, sobre l’amor que nosaltres hem tingut en concret. I Jesús ens diu això, tan bonic: «En veritat us ho dic: tot el que heu fet a un sol d’aquests germans meus més petits, m’ho heu fet a mi» (Mt 25,40). Això és el més bonic, la cosa més gran de l’amor. Endavant i coratge!

Traducció: Josep M. Torrents.