“No hi ha sant sense passat ni pecador sense futur”

Audiència general del papa Francesc a la plaça Sant Pere del Vaticà. Dimecres 13 d'abril de 2016

14. El que jo vull és amor i no sacrificis (Mt 9,13)

Estimats germans i germanes, bon dia!.

Hem escoltat l’Evangeli de la crida de Mateu. Mateu era un “publicà”, és a dir un recaptador d’impostos en nom de l’imperi romà, i per això era considerat com un pecador públic. Però Jesús el crida a seguir-lo i a convertir-se en deixeble seu. Mateu accepta, i el convida a sopar a casa seva junt amb els deixebles. Aleshores sorgeix una discussió entre els fariseus i els deixebles de Jesús pel fet que aquests comparteixen la taula amb els publicans i els pecadors. “Però tu no pots anar a casa d’aquesta gent!”, deien ells. Jesús, de fet, no els allunya, fins i tot va a les seves cases i s’asseu al costat seu; això significa que ells també poden arribar a ser deixebles seus. I és realment veritat que ser cristians no ens fa impecables. Com el publicà Mateu, cada un de nosaltres confia en la gràcia del Senyor malgrat el propis pecats. Tots som pecadors, tots tenim pecats. Cridant Mateu, Jesús mostra als pecadors que no mira el seu passat, la seva condició social, les convencions externes, sinó que més aviat els obre un futur nou. Una vegada vaig sentir una frase bonica: “No hi ha sant sense passat i no hi ha pecador sense futur”. Això és el que fa Jesús. No hi ha sant sense passat ni pecador sense futur. N’hi ha prou a respondre a la crida amb el cor humil i sincer. L’Església no és una comunitat de perfectes, sinó de deixebles que caminen, que segueixen el Senyor perquè es reconeixen pecadors i necessitats del seu perdó. La vida cristiana és doncs escola d’humilitat que ens obre a la gràcia.

Aquest comportament no el comprèn qui té la presumpció de creure’s “just” i de creure’s millor que els altres. La supèrbia i l’orgull no permeten reconèixer-se necessitats de salvació, de fet, impedeixen veure el rostre misericordiós de Déu i d’actuar amb misericòrdia. Són una paret. La supèrbia i l’orgull són un mur que impedeix la nostra relació amb Déu. Però, la missió de Jesús és realment aquesta: venir a la recerca de cada un de nosaltres, per guarir les nostres ferides i cridar-nos a seguir-lo amb amor. Ho diu clarament: «El metge no el necessiten els qui estan bons, sinó els malalts» (v. 12). Jesús es presenta com un bon metge! Ell anuncia el Regne de Déu, i els senyals de la seva vinguda són evidents: Ell cura les malalties, allibera de la por, de la mort i del dimoni. En primer lloc cap pecador queda exclòs per Jesús –cap pecador queda exclòs!– perquè el poder guaridor de Déu no coneix malalties que no puguin ser curades; i això ens ha de donar confiança i obrir el nostre cor al Senyor perquè vingui i ens guareixi. Cridant els pecadors a la seva taula, Ell els cura restablint-los en aquella crida que ells creien haver perdut i que els fariseus han oblidat: la dels invitats al banquet de Déu. Segons la profecia d’Isaïes: En aquesta muntanya, el Senyor de l'univers oferirà a tots els pobles un banquet de plats gustosos i de vins selectes: de plats gustosos i suculents, de vins selectes i clarificats. Aquell dia diran: «Aquí teniu el vostre Déu! Havíem posat en ell l'esperança i ens ha alliberat. És el Senyor, en qui teníem posada l'esperança! Alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat.» (25,6-9).

Si els fariseus veuen en els convidats només pecadors i rebutgen de seure amb ells, Jesús al contrari els recorda que ells també són comensals de Déu. D’aquesta manera, seure a taula amb Jesús significa ser transformats i salvats per Ell. En la comunitat cristiana la taula de Jesús és doble: hi ha la taula de la Paraula i hi ha la taula de l’Eucaristia (cf. Dei Verbum, 21). Són aquestes les medecines amb què el Metge Diví ens cura i ens nodreix. Amb la primera –la Paraula– Ell es revela i ens invita a un diàleg entre amics. A Jesús no li feia por de dialogar amb els pecadors, els publicans, les prostitutes… No, ell no tenia por: els estimava a tots! La seva Paraula penetra en nosaltres i, com un bisturí, opera en profunditat per alliberar-nos del mal que s’amaga en les nostres vides. A vegades aquesta Paraula és dolorosa perquè afecta les hipocresies, desemmascara les falses excuses, exposa amb claredat la veritat oculta; però al mateix temps il·lumina i purifica, dóna força i esperança, és un tonificant preciós en el nostre camí de fe. L’Eucaristia, per la seva part, ens alimenta amb la mateixa vida de Jesús i, com un potentíssim remei, de manera misteriosa renova contínuament la gràcia del nostre Baptisme. Apropant-nos a l’Eucaristia nosaltres ens alimentem amb el Cos i la Sang de Jesús, no obstant això, venint a nosaltres, és Jesús qui ens uneix al seu Cos

Concloent aquell diàleg amb els fariseus, Jesús els recorda una paraula del profeta Osees (6,6): «Aneu i apreneu què vol dir: vull misericòrdia i no sacrificis» (Mt 9,13). Adreçant-se al poble d’Israel el profeta ho deia perquè les pregàries que deien eren paraules buides i incoherents. Malgrat l’aliança de Déu i la misericòrdia, el poble vivia sovint amb una religiositat “de façana”, sense viure en profunditat el manament del Senyor. És per això que el profeta insisteix: “Jo vull misericòrdia”, és a dir la lleialtat d’un cor que reconeix els propis pecats, que es penedeix i torna a ser fidel a l’aliança amb Déu. “I no sacrificis”: sense un cor penedit tots els actes religiosos són ineficaços! Jesús aplica aquesta frase profètica també a les relacions humanes: aquells fariseus eren molt religiosos en les formes, però no estaven disposats a compartir la taula amb els publicans i els pecadors; no reconeixien la possibilitat d’una conversió i per tant d’una guarició; no posaven al primer lloc la misericòrdia: essent fidels custodis de la Llei, demostren no conèixer el cor de Déu! És com si et regalessin un paquet amb un regal a dintre per a tu, i en lloc de buscar el regal, només miressis l’embolcall que l’embolica: només les aparences, la forma, i no el fet de la gràcia, del regal que et fan!

Estimats germans i germanes, tots nosaltres estem convidats a la taula del Senyor. Fem nostra la invitació a seure a prop d’Ell junt amb els seus deixebles. Aprenguem a mirar amb misericòrdia i a reconèixer en cada un d’ells un company de taula. Siguem tots deixebles que necessitem experimentar i viure la paraula consoladora de Jesús. Tots necessitem alimentar-nos amb la misericòrdia de Déu, perquè és d’aquesta font que brolla la nostra salvació. Gràcies!

Traducció: Josep M. Torrents –Catalunya Religió