Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 18 de novembre 2020
Estimats germans i germanes, bon dia!

En el nostre camí de catequesi sobre la pregària, avui trobem la Verge Maria, com a dona que prega. La Mare de Déu pregava. Quan el món encara la ignorava, quan era una senzilla noia promesa d’un home de la casa de David, Maria pregava. Ens podem imaginar la jove de Nazaret recollida en silenci, en un diàleg continu amb Déu, que aviat li confiarà la seva missió. Ella ja està plena de gràcia i immaculada des de la concepció, però encara no sap res de la seva sorprenent i extraordinària vocació, ni del mar tempestuós per on haurà de navegar. Una cosa és certa: Maria pertany al gran grup dels humils de cor que els historiadors oficials no inclouen en els seus llibres, però amb els quals Déu ha preparat l’arribada del seu Fill.

Maria no gestiona la seva vida de manera autònoma: espera que Déu agafi les regnes del seu camí i la guiï on Ell vulgui. És dòcil, i amb aquesta disponibilitat seva prepara els grans esdeveniments que impliquen Déu en el món. El Catecisme ens recorda la seva presència constant i reflexiva en el pla benèvol del Pare i al llarg de la vida de Jesús (cf. CCC, 2617-2618).

Maria està pregant, quan l’arcàngel Gabriel ve a portar-li l’anunci a Nazaret. El seu “Sóc aquí”, petit i immens, que en aquell moment fa saltar d’alegria tota la creació, havia estat precedit en la història de la salvació per tants altres “sóc aquí”, de tantes obediències confiades, de tantes disponibilitats a la voluntat de Déu. No hi ha millor manera de pregar que posar-se com Maria en una actitud oberta, de cor obert a Déu: “Senyor, el que Tu vulguis, quan Tu vulguis i com Tu vulguis”. És a dir, el cor obert a la voluntat de Déu. I Déu respon sempre. Quants creients viuen així la seva pregària! Els que són més humils de cor, preguen així: amb humilitat essencial, diguem-ho; amb humilitat senzilla: “Senyor, el que Tu vulguis, quan Tu vulguis i com Tu vulguis”. I resen així, sense enfadar-se perquè els dies estan plens de problemes, sinó que van cap a la realitat i saben que en l’amor humil, en l’amor que s’ofereix en cada situació, nosaltres ens convertim en instruments de la gràcia de Déu. Senyor, el que vulguis, quan vulguis i com Tu vulguis. Una pregària senzilla, però és posar la nostra vida en les mans del Senyor: que sigui Ell qui ens guiï. Tots podem pregar així, quasi sense paraules.

La pregària sap calmar la inquietud: però, nosaltres som inquiets, sempre volem les coses abans de demanar-les i les volem de seguida. Aquesta inquietud ens fa mal, i la pregària sap calmar la inquietud, sap transformar-la en disponibilitat. Quan estic inquiet, prego i la pregària m’obre el cor i em fa disponible a la voluntat de Déu. La Verge Maria, en aquells pocs moments de l’Anunciació, va saber rebutjar la por, tot i que va presagiar que el seu “sí” li havia de proporcionar proves molt dures. Si en la pregària entenem que cada dia donat a Déu és una crida, aleshores obrim el cor i ho acollim tot. S’aprèn a dir: “El que vulguis, Senyor. Promet-me només que estaràs present en cada pas del meu camí”. Això és l’important: demanar al Senyor la seva presència en cada pas del nostre camí: que no ens deixi sols, que no ens abandoni en la temptació, que no ens abandoni en els mals moments. Aquest final del Pare Nostre és així: la gràcia que Jesús mateix ens ha ensenyat a demanar al Senyor.

Maria acompanya amb la pregària tota la vida de Jesús, fins a la mort i la resurrecció; i a la fi continua, i acompanya els primers passos de l’Església naixent (cf. At 1,14). Maria prega amb els deixebles que han passat per l’escàndol de la creu. Prega amb Pere, que va sucumbir a la por i va plorar de remordiment. Maria és allà, amb els deixebles, enmig dels homes i de les dones que el seu Fill ha cridat a formar la seva Comunitat. Maria no fa de sacerdot entre ells, no! És la Mare de Jesús que prega amb ells, en comunitat, com una més de la comunitat. Prega amb ells i prega per ells. I, una altra vegada, la seva pregària precedeix el futur que està a punt de complir-se: per obra de l’Esperit Sant s’ha convertit en Mare de Déu, i per obra de l’Esperit Sant, es converteix en Mare de l’Església. Pregant amb l’Església que neix es converteix en Mare de l’Església, acompanya els deixebles en els primers passos de l’Església en la pregària, esperant l’Esperit Sant. En silenci, sempre en silenci. La pregària de Maria és silenciosa. L’Evangeli ens explica només una pregària de Maria: a Canà, quan demana al seu Fill, per a aquella pobra gent, que està a punt de fer el ridícul en la festa. Però, imaginem: fer una festa de noces i acabar-la amb llet perquè no hi ha més vi! Quin paperot! I Ella, prega i demana al Fill que resolgui aquell problema. La presència de Maria és per si mateixa pregària, i la seva presència entre els deixebles en el Cenacle, esperant l’Esperit Sant, i pregant. Així Maria dona a llum l’Església, és Mare de l’Església. El Catecisme explica: «En la fe de la seva humil serventa el Do de Déu – és a dir l’Esperit Sant – troba l’acolliment que des de l’inici dels temps esperava» (CCC, 2617).

En la Verge Maria, la intuïció femenina natural es potencia amb la seva singularíssima unió amb Déu en la pregària. Per això, llegint l’Evangeli, ens adonem que sembla que algunes vegades desapareix, i reapareix només en els moments crucials: Maria està oberta a la veu de Déu que guia el seu cor, que guia els seus passos on cal la seva presència. Presència silenciosa de mare i de deixebla. Maria és present perquè és Mare, però també es present perquè és la primera deixebla, la que ha après millor les coses de Jesús. Maria no diu mai: “Vine, jo resoldré les coses”. Sinó que diu: “Feu el que Ell us digui”, sempre senyalant Jesús amb el dit. Aquesta actitud és típica del deixeble, i ella és la primera deixebla: prega com a Mare i prega com a deixebla.

«Maria guardava totes aquestes coses, meditant-les en el seu cor» (Lc 2,19). Així l’evangelista Lluc retrata la Mare del Senyor en l’Evangeli de la infància. Tot el que passa al seu voltant acaba reflexionant-ho en el seu cor: els dies plens de joia, així com els moments més foscos, en què ella també lluita per comprendre per quins camins ha de passar la Redempció. Tot va a parar al seu cor, de manera que passi pel sedàs de la pregària i sigui transfigurat per ella. Tant si es tracta dels dons dels Mags, o la fugida a Egipte, fins a aquell terrible divendres de la passió: la Mare ho guarda tot i ho porta en el seu diàleg amb Déu. Algú ha comparat el cor de Maria amb una perla d’esplendor incomparable, formada i suavitzada amb l’acolliment pacient de la voluntat de Déu a través dels misteris de Jesús meditats en la pregària. Que bé si nosaltres poguéssim assemblar-nos una mica a la nostra Mare! Amb el cor obert a la Paraula de Déu, amb el cor silenciós, amb el cor obedient, amb el cor que sap rebre la Paraula de Déu i la deixa créixer com una llavor del bé de l’Església.

Traducció: Josep M. Torrents