A la Mare Teresa li agradava dir: "Potser no parlo la seva llengua, però els puc somriure"

Homilia del Papa Francesc en la missa de la canonització de la Mare Teresa de Calcuta. 4 de setembre 2016

«Qui podria saber què vol el Senyor?» (Sap 9,13). Aquesta pregunta del Llibre de la Saviesa, que hem escoltat en la primera lectura, ens presenta la nostra vida com un misteri, del qual nosaltres no en tenim la clau de la interpretació. Els protagonistes de la història són sempre dos: per una banda Déu i per l’altra els homes. A nosaltres ens toca percebre la crida de Déu i després acollir la seva voluntat. Però per acollir-la sense dubtar, preguntem-nos: quina és la voluntat de Déu?

En el mateix fragment sapiencial hi trobem la resposta: «Els homes han après allò que Et plau» (v. 18). Per comprovar la crida de Déu, hem de preguntar-nos i comprendre què és el que Li plau. Quantes vegades els profetes anuncien el que plau al Senyor. El seu missatge troba una síntesi admirable en l’expressió: «Vull misericòrdia i no sacrificis» (Os 6,6; Mt 9,13). A Déu li agrada qualsevol obra de misericòrdia, perquè en el germà que ajudem reconeixem el rostre de Déu que ningú no pot veure (cf. Jn 1,18). I cada vegada que ens hem inclinat vers les necessitats dels germans, nosaltres hem donat a Jesús menjar i beguda; hem vestit, hem donat suport, hem visitat el Fill de Déu (cf. Mt 25,40). En resum, hem tocat la carn de Crist.

Estem cridats a posar en pràctica el que demanem en la pregària i professem en la fe. No hi ha cap alternativa a la caritat: els que es posen al servei dels germans, encara que no ho sàpiguen, són els qui estimen Déu (cf. 1 Jo 3,16-18; Jm 2,14-18). La vida cristiana, però, no és un simple ajut que ve en moments de necessitat. Si fos així, seria realment un sentiment bonic de solidaritat humana que produeix un benefici immediat, però seria estèril perquè no tindria arrels. El compromís que el Senyor demana, al contrari, és el d’una vocació a la caritat amb la qual cada deixeble de Crist posa al seu servei la pròpia vida, per créixer cada dia en l’amor.

Hem escoltat en l’Evangeli que: «una gran multitud anava amb Jesús» (Lc 14,25). Avui aquella “gran multitud” està representada pel gran món del voluntariat, reunit aquí amb motiu del Jubileu de la Misericòrdia. Vosaltres sou aquella multitud que segueix el Mestre i que fa visible el seu amor concret a cada persona. Us repeteixo les paraules de l’apòstol Pau: «La teva caritat ha estat per a mi motiu de gran joia i consol, quan he sabut que el teu amor ha alleujat els cors dels sants fidels» (Fm 7). Quants cors els voluntaris conforten! Quantes mans donen suport; quantes llàgrimes eixuguen; quant amor abocat em el servei ocult, humil i desinteressat! Aquest lloable servei dóna veu a la fe - dóna veu a la fe! - i expressa la misericòrdia del Pare que es fa proper als necessitats.

El seguiment de Jesús és un compromís seriós i al mateix temps joiós; demana radicalitat i coratge per reconèixer el Mestre diví en el més pobre i marginat de la vida i posar-se al seu servei. Per això, els voluntaris que serveixen els últims i els necessitats per amor de Jesús no esperen cap agraïment ni cap gratificació, sinó que renuncien a tot això perquè han descobert el veritable amor. I cada un de nosaltres pot dir: “De la mateixa manera que el Senyor em va venir a trobar i es va inclinar sobre mi quan jo tenia necessitat, així també jo vaig a trobar-Lo i m’inclino sobre tots els que han perdut la fe o viuen com si Déu no existís, sobre els joves sense valors ni ideals, sobre les famílies en crisi, sobre els malalts i els presos, sobre els refugiats i els immigrants, sobre els febles i indefensos en el cos i en l’esperit, sobre els infants abandonats, així com sobre els ancians que queden sols. On sigui que hi hagi una mà estesa que demana ajut per reincorporar-se, allà hem de ser presents i ha de ser present l’Església que ajuda i dóna esperança”. I, això, fer-ho amb el record viu de la mà que el Senyor em va donar quan jo era per terra.

La Mare Teresa, durant tota la seva vida, va ser una generosa dispensadora de la misericòrdia divina, fent-se disponible per a tots, mitjançant l’acolliment i la defensa de la vida humana, la no nascuda i l’abandonada i marginada. Es va comprometre en la defensa de la vida proclamant sense parar que «qui no ha nascut encara és el més feble, el més petit, el més miserable». Es va abocar sobre les persones pobres, deixades morir al marge de les carreteres, reconeixent la dignitat que Déu els havia donat; va fer sentir la seva veu als poderosos de la terra, perquè reconeguessin les seves faltes davant els crims –davant els crims!– de la pobresa creada per ells mateixos. La misericòrdia va ser per a ella la “sal” que donava sabor a totes les seves obres, i la “llum” que il·luminava les tenebres d’aquells a qui ja no els quedaven més llàgrimes per plorar la seva pobresa i sofriment.

La seva missió en les perifèries de les ciutats i en les perifèries existencials segueix avui dia com a testimoni eloqüent de la proximitat de Déu als més pobres entre els pobres. Avui dono aquesta emblemàtica figura de dona i de consagrada a tot el món del voluntariat: que ella sigui el vostre model de santedat! Penso que, potser, ens costarà una mica anomenar-la Santa Teresa: la seva santedat ens és tan propera, tan tendra i fecunda que espontàniament li seguirem dient “Mare Teresa”. Que aquesta incansable treballadora de misericòrdia ens ajudi a comprendre sempre més que el nostre únic criteri d’acció és l’amor gratuït, lliure de qualsevol ideologia i de qualsevol obligació vers tots, sense distinció de llengua, cultura, raça o religió. A la Mare Teresa li agradava dir: «Potser no parlo la seva llengua, però els puc somriure». Portem en el cor el seu somriure i donem-lo a tots aquells que trobarem en el nostre camí, especialment als qui sofreixen. Obrirem així horitzons de joia i d’esperança a tanta humanitat desanimada i necessitada de comprensió i de tendresa.

Traducció: Josep M. Torrents –Catalunya Religió