Me’n vaig cap a Ràdio Estel, com cada dilluns, per participar en la tertúlia d’El primer cafè. Sempre a peu, a ritme apressat, però tranquil. Desfilen pel meu cap les notícies més importants que s’han produït durant el cap de setmana. Algunes d’elles seran objecte de conversa a proposta del moderador del programa. La darrera setmana he estat absent i no disposo de les peces bàsiques del trencaclosques polític i social sobre els darrers esdeveniments. La meva participació en una conferència internacional, celebrada a Todtmoos, un petit poble de la Selva Negra alemanya, m’ha nodrit en tots els sentits. La bellesa del paisatge, els rierols d’aigua límpida, l’harmonia de les seves construccions, la perfecció dels detalls... representen un escenari inigualable de pau i serenitat. La sortida del paradís contenia algunes dificultats imprevistes. Com la cancel·lació del vol entre Basilea i Barcelona per la companyia Easyjet, molt reiterativa en els seus incompliments. En aquest cas, possiblement secundada per la conducta dels controladors aeris de Barcelona, incapaços de donar una via democràtica a les seves reivindicacions a través d’una vaga en tota regla, que van camuflar amb baixes laborals dubtoses. Es tracta d’un gest de violència. Les nombroses molèsties, els inconvenients i les despeses addicionals que aquests fets em van ocasionar, no em van pertorbar l’estat d’ànim. La confrontació entre els pretesos drets dels controladors, i, fins i tot de la companyia, amb els meus com a usuari es va decantar per part del més fort, però no del qui té més raó. Ara, la meva feina consisteix a gestionar la indemnització prevista, sabent que m’enfronto al laberint de la burocràcia i a l’interlocutor anònim i desconegut. Et poden trastocar l’agenda, però no m’agrada que siguin amos del meu esperit ni del meu estat d’ànim. L’ètica també té alguna cosa a dir en l’àmbit laboral i en el transport aeri.
Quan arribo a Ràdio Estel, descobreixo un altre gest de violència: uns quants vidres trencats, rebentats. N’indago la causa. Una nota d’internet ho atribueix a unes desconegudes d’orientació avortista. Una altra vegada persones sense rostre, incapaces de firmar les seves accions, allunyades dels instruments democràtics del diàleg i l’argumentació. Poden deixar al seu pas vidres trencats... només això. N’hi ha que utilitzen la notícia per portar l’aigua al seu molí. El meu esperit no es pot supeditar a pressions externes. El diàleg requereix obertura i convenciment. L’emissora no renuncia a les seves conviccions, que presenta de manera dialogant i respectuosa. Defensar la vida sempre ha estat més progressista que el contrari (guerra, avortament, pena de mort).
Una estudiant universitària em va dir fa poc que una companya seva va comunicar a les seves amigues que el dia abans havia estat absent perquè havia avortat. Ho havia dit amb fredor, com si res. Aparences. Una persona, d’orientació budista, i jo, d’orientació cristiana, coincidim en el fet que no és una cosa trivial. N’hi ha prou d’assistir a unes sessions de constel·lacions familiars per adonar-se que l’avortament toca unes fibres massa íntimes per ignorar-les. Tard o d’hora, surt a la superfície i demana un tractament terapèutic i espiritual. Vaig recordar un principi que procuro tenir en compte: «No tinguis cap mena de conducta de la qual no en puguis assumir les conseqüències.» Enfront de vidres trencats, diàleg i responsabilitat
