La substitució dels símbols

Tres mostres. Primer, durant un dinar, un dels comensals pregunta: «Us heu fixat que l’ajuntament de Barcelona vol convertir la torre Agbar en el símbol publicitari per excel·lència de la ciutat i desplaçar així el temple de la Sagrada Família?» Segon, en un despatx de l’administració pública hi havia penjat un crucifix. Qui el va ocupar el va despenjar de la paret perquè no corresponia en aquest lloc tenir símbols religiosos. Al cap de poc temps, hi havia un pòster esplèndid de Buda. En preguntar a l’inquilí del despatx va afirmar: «Transmet molta pau.» Tercer, Barcelona Cultura publica un pòster, fet per l’alemanya Sonja Wimmer, en el qual hi diu: «La Laia ens convida a la festa», que va del 12 al 14 de febrer del 2010. La invitació de Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, no pot ser més explícita: «Durant aquests dies màgics, tots els barcelonins i barcelonines homenatgem la valenta Laia, la nena que es va rebel·lar per defensar els seus ideals. I per festejar-ho, hem preparat activitats per a tota la família.» Es refereix a santa Eulàlia, copatrona de Barcelona. Els exemples es poden multiplicar, malgrat que personalment vull relativitzar-los i no sempre caldria exagerar-ne la importància. No obstant això, l’actitud de fons té gran transcendència, perquè es tracta de la substitució dels símbols.

Els símbols religiosos, en canvi, són el resultat de segles d’història. Gairebé mil anys abans que Catalunya fos una nació, el cristianisme havia arrelat al seu territori. Els primers escrits en aquesta llengua romànica corresponen a textos cristians. Les festes van ser reclams populars. Grècia ha evolucionat fins als temps moderns, però no ha volgut eliminar mai els herois mítics, que configuren la grandesa de la seva cultura. Resulta curiós que autors excel·lents, que es consideren agnòstics en matèria de religions, com Joan F. Mira, siguin grans defensors de la cultura cristiana. Els creients, sovint, estan acomplexats en aquest terreny.

CC 1591 - 18.03.2010