El rei Salomó és al turó de Gabaon, considerat sagrat. Allà ofereix els holocaustos. A la nit, Salomó té un somni. Els somnis són l’escenari privilegiat per gaudir de les revelacions de Déu. El Senyor se li apareix i li diu: «Demana’m què vols que et doni.» [Un suggeriment per als amables lectors: tanqueu els ulls per un moment i intenteu respondre amb sinceritat a aquesta interpel·lació del Senyor.]
La resposta del rei és clara: «Concedeix al teu servent que tingui enteniment per poder jutjar el teu poble i discernir entre el bé i el mal» (1R 3,9). Enzo Bianchi s’inclina per una traducció més suggeridora i, potser més fidel al text lev xomea: «Un cor capaç d’escoltar.» Les raons que avalen aquesta decisió permeten valorar-la en la mesura justa: reconeixement de l’amor de Déu al seu pare i a ell mateix, en convertir-lo en hereu del tron; humilitat per afirmar que és molt jove i que no sap com ha de governar; respecte pel poble elegit, que és tan nombrós.
Salomó podia haver demanat una vida llarga, riquesa o la mort dels enemics. El Senyor, complagut per la seva súplica, li concedeix saviesa i intel·ligència, però, a més, també alguna cosa que no ha demanat: riquesa i glòria.
Què demanen les persones que tenen poder? Cadascú ho sabrà. En l’àmbit polític, és a la vista: guanyar les eleccions, si és possible per majoria absoluta; enfonsar els adversaris desenterrant dossiers o embolicant-los en escàndols reals o imaginaris; enganyar el poble per amagar-li les seves vergonyes; gaudir de prosperitat econòmica per gastar en la projecció de la seva imatge i de la vanitat personal; satisfer l’ambició de guanyar diners fàcils; acceptar tripijocs per obtenir més beneficis; imposar als altres els seus punts de vista, tancats a qualsevol diàleg sensat; utilitzar els mitjans de comunicació com a altaveu dels seus discursos... Què demanen les persones humils? Aquests homes i dones decanten els seus somnis per poder menjar, arribar a final de mes sense que els augmentin els deutes, pagar sense angoixa la hipoteca del pis, conservar la feina o trobar-la si estan a l’atur, tenir bones relacions amb la parella, educar bé els fills, poder descansar el cap de setmana...
Totes les persones, especialment les que retenen algun poder polític, econòmic, social, religiós, mediàtic, poden fer seva la resposta de Salomó: «Un cor capaç d’escoltar.» No és gens fàcil. El cardenal Carlo Maria Martini, quan va rebre el Memorial Cassià M. Just, va afirmar en el seu missatge, llegit al Palau de la Generalitat pel P. Lluís Magrinyà, provincial dels jesuïtes: «Quan es té poder és fàcil deixar d’escoltar. Un acaba creient que percep tot el que passa al seu entorn. Dialogar suposa anar a trobar l’altre en el mateix pla de la seva vida. Llavors s’obren espais de comprensió engendrats pel mateix acte del diàleg.» Els que presideixen sempre les assemblees i les reunions, els que sempre parlen i ocupen els llocs principals... tenen el risc de no escoltar ningú. Governen el poble, les comunitats, els grups... des de la talaia del poder i no escolten la gent: els seus somnis, els seus desitjos, les seves inquietuds, les seves angoixes, les seves esperances, les seves pors, les seves alegries. S’aïllen. No saben què pensen els governats, perquè la camarilla que els envolta segresta tota la informació que els pot ferir la susceptibilitat i l’autoimatge. Les enquestes són instruments de poder. Un cor que escolta és una altra cosa.
