Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa

José Montilla va fer un discurs de gran clarividència en la clausura de la conferència What’s next? Next Left («Què és el següent? La propera esquerra») celebrada a Barcelona el 4 de juny i organitzada per la Fundació Rafel Campalans, vinculada al PSC, i per la Fundació d’Estudis Progressistes Europeus, creada pel Partit Socialista Europeu. El seu objectiu consisteix a obrir un debat sobre la renovació del projecte socialista, articulat a escala europea, partint de la «inquietud que compartim molts progressistes europeus sobre un present que ens desborda massa sovint i encara més sobre un futur que no encertem a perfilar». Persistir en els models vigents condueix inexorablement a la decadència. Consumits pels dubtes, perplexos i insegurs, manca l’energia per continuar sent protagonistes de la història. La renovació ha de vèncer dues temptacions que són contradictòries: la temptació conservadora, que vol reeditar les fórmules del passat i accentuar l’intervencionisme estatal, i la temptació futurista, que dilueix la mateixa identitat i es llança als braços de tendències progressistes i ecologistes noves. La sortida no és gens fàcil, i encara més després del fracàs de l’anomenada Tercera Via. Mantenir-se en la indefinició és la pitjor postura. La feblesa del neoliberalisme no garanteix el triomf de la socialdemocràcia. Els interrogants s’acumulen. Montilla esbossa deu apunts de resposta, la meitat dels quals se centren en l’economia i la resta en la cohesió social, l’àmbit europeu, la política democràtica i l’elaboració d’un projecte nou.

Aquest discurs, pronunciat per la màxima autoritat socialista de Catalunya, ofereix també molts elements d’interès interpretat en clau interna. El socialisme no ha tingut mai tant de poder com ara. Domina totes les instàncies de goven i té tots els ressorts de comandament. L’experiència del tripartit, marcada pels valors d’una esquerra sense horitzó i captivada per aquestes dues temptacions esmentades, propicia l’elaboració d’una radiografia lúcida, com la presentada en el seu discurs. No tot s’acaba aquí. Montilla fa autocrítica d’uns vicis, que es detecten amb facilitat relativa, però que els socialistes encara consideren virtuts: «L’arrogància, derivada d’una falsa creença sobre una suposada superioritat moral, o com el purisme que ens condemna a la inacció, o com el pessimisme que ens paralitza per guanyar el futur.» Diagnòstic clar. Teràpia, sense definir.
Tant l’esquerra com la dreta haurien de fer una autocrítica lúcida i sincera. Encara pesen massa els radicalismes caducs del passat. L’una i l’altra semblen incapaces de superar les renyines d’una guerra civil o les ideologies desfasades. Als nombrosos interrogants que es formula Montilla, n’afegiria un: es pot trobar una relació constructiva i dialogant dels socialistes amb el fenomen religiós i eclesial? Montilla sembla que està més proper a un horitzó nou de respecte i de laïcitat positiva que Zapatero, el qual utilitza aquests temes per crear cortines de fum enfront dels problemes reals que amenacen l’estabilitat de la cadira presidencial. Hi ha socialistes cristians que no volen abdicar de cap dels dos pols, i amb raó. No obstant això, hi ha sectors al seu partit, que no han superat plantejaments decimonònics, i que els creen dificultats. Desitjo que la «propera esquerra» sigui capaç de viure en un horitzó nou, sense prejudicis religiosos ni dogmatismes anticlericals.
Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.