La partícula de Déu

Els titulars de la premsa van publicar la notícia a mitjans de desembre. Els científics del CERN (Organització Europea per a la Investigació Nuclear) van assegurar que hi ha indicis de l’existència del bosó de Higgs, conegut per la partícula de Déu, que rastregen amb l’ajuda de l’accelerador de partícules LHC. La troballa permetria explicar la formació de l’Univers. Tasca apassionant, però parcial.

Investigadors i científics cerquen amb afany la partícula de Déu. Creients i místics persegueixen amb perseverança el Déu de la partícula. Són dos camins de recerca. No crec que haguem de contraposar-los, sinó integrar-los. Ciència i fe en diàleg permanent, units per ponts sòlids de doble sentit. La desconfiança i la desqualificació mútues no condueixen enlloc. La veritat de la fe no pot témer la veritat científica. Una altra cosa diferent serà l’ús ètic de les troballes o el camí per obtenir-les. La veritat científica, d’altra banda, no ha de témer la veritat de la fe. Cadascú, conscient dels seus límits, pot continuar la recerca sense descans. Els prejudicis, vinguin d’on vinguin, dificulten la missió i entorpeixen les troballes.

Resulta interessant destacar que la clau de la grandesa de la creació així com del mateix Creador rau en la petitesa i en la nimietat. S’afirma que el bosó de Higgs té una massa pròxima als 125 gigaelectrovolts, una mesura física per a quantitats ínfimes. Els místics, com sant Joan de la Creu, reflecteixen l’ànsia de la recerca. Descriu en els primers versos del Càntic Espiritual aquesta situació: «¿Adónde te escondiste, Amado, y me dejaste con gemido?» La presència de Déu es rastreja en la naturalesa: «Mil gracias derramando pasó por estos sotos con presura, e, yéndolos mirando, con sola su figura vestidos los dejó de su hermosura»; en les persones: «Y todos cuantos vagan de ti me van mil gracias refiriendo, y todos más me llagan, y déjame muriendo un no sé qué que quedan balbuciendo»; en la pròpia biografia del místic i del creient: «¡Ay, quién podrá sanarme! Acaba de entregarte ya de vero.»

L’avenç científic destrueix el concepte utilitarista de Déu, tasca desitjable i guaridora. Si situem Déu en l’esfera del poder i de la utilitat, com més capacitat tingui l’home disminuirà el seu recurs a Déu. Ara pot fer per ell mateix el que abans demanava a Déu. D’aquesta manera, qualsevol avenç científic representa un retrocés de Déu. El significat més profund de Déu es troba en l’esfera del sentit. Cap progrés humà, tot i que sigui molt meravellós, pot disminuir el sentit de la presència i de l’amor de Déu. En tot cas, el potencia. La relació entre pares i fills continua tenint sentit i valor a pesar que els fills es converteixin en adults. Es modifiquen els quefers, però l’amor i el sentit es mantenen, diré més, en madurar es purifiquen i guanyen en quirats.

Els científics cristians tenen una doble tasca. Com a investigadors, cercar la veritat de la ciència apassionadament, fins al límit de l’ètica, sense traspassar-lo. Com a cristians, mostrar socialment la fecunditat del diàleg entre ciència i fe, les veritats de les quals no es poden contraposar. Llibertat per investigar, sense prejudicis que coartin. Humilitat davant la tasca per no atorgar-se les prerrogatives de posar-se per sobre del bé i del mal. Els creients i místics, amb conviccions, però sense dogmatismes. Els uns i els altres rastrejant des d’òptiques diferents la partícula de Déu i el Déu de la partícula. Apassionant.