Els dos eixos que configuren l’òptica política del nostre entorn són: l’eix ideològic (que bascula entre l’esquerra i la dreta), i l’eix nacionalista (que va de l’espanyolisme al catalanisme). Els elements interns de cada eix han optat per la ruptura i han dinamitat molts dels ponts de convivència. L’esquerra, segura de la seva superioritat moral, s’ha instal·lat en el discurs políticament correcte. La dreta, nodrida pel nacionalisme espanyol, s’ha convertit en la punta de llança de la uniformitat excloent. L’espanyolisme, que s’ha basat en la superioritat moral de la seva llengua, i el catalanisme, afeblit per la manca d’estructura estatal i per la divisió interna, han polaritzat les seves posicions i cada vegada s’endevinen més signes de ruptura.
El sentit de l’Estatut cal situar-lo, principalment, en l’eix nacionalista. N’hi ha prou de llegir el lema de la manifestació: «Som una nació.» El primer error de la reforma de l’Estatut va consistir en el fet que va ser propulsada per l’eix ideològic. Es va tractar d’utilitzar-la per l’esquerra catalana contra Aznar, que feia bandera del seu espanyolisme radical. Es va aprofitar la sensibilitat social de Catalunya, cada vegada més molesta amb la creixent asfíxia política i econòmica provinent de l’Estat. El resultat de les eleccions va deixar al descobert el tripartit, amb menor múscul per sorgir d’un pacte de perdedors. Ingènuament, va creure que tenia un aliat en Zapatero, prototip de president líquid sense cap solidesa. L’eix ideològic va configurar, sobretot, el títol I: «dels drets, deures i principis rectors», massa polaritzat per tractar-se d’un text d’abast nacionalista. El procés intern de la seva redacció va ser feroç, però encara ho va ser més el ressò a Espanya, tot i que després diferents autonomies el van copiar en part.
L’Estatut va ser rebutjat pels polítics del PP i del PSOE, instal·lats en l’espanyolisme nacionalista. Els jocs malabars de Zapatero no trobaven ressò al seu partit. N’hi ha prou de recordar el comportament d’Alfonso Guerra, que va passar el ribot al text ben de gust. La dreta combatia l’Estatut des de les dues òptiques: espanyolisme i ideologia. L’esquerra mantenia un discurs políticament correcte (i ambigu), però sense perdre gens ni mica de l’espanyolisme. El PP, després de totes les purgues textuals, el va portar al Tribunal Constitucional, però el PSOE va utilitzar els seus peons per fer el mateix. Maragall, acostumat a funcionar per lliure, va ser fulminat pel seu mateix partit, i substituït per Montilla, aleshores ministre d’Indústria.
El Tribunal Constitucional ha dictat la sentència des de l’espanyolisme, malgrat que a la Catalunya políticament correcta s’ha volgut interpretar des de l’eix ideològic. Quin membre del Tribunal ha aconseguit que es parli vuit vegades de la unitat indivisible d’Espanya? Aragón, proposat per l’esquerra i (presumptivament) progressista. La sentència ha posat les coses al seu lloc: el PP ha fet la feina bruta de l’espanyolisme, del qual s’ha beneficiat el PSOE, que en comparteix els resultats; «objectiu acomplert», amb el qual Chacón coincideix. Demonitzant el PP (que necessita un bon exorcisme), l’esquerra catalana es renta les mans, però el PSC va ser reticent al lema de la manifestació. El seu drama, tot i que té catalanistes a les seves files, és que sempre està captiu del PSOE. Els diputats catalans a Madrid no jugaran a fons la basa del seu vot. Tota la resta sona a retòrica buida.
La confusió general d’aquests dos eixos complica la situació i no permet resoldre-la.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.