Vés al contingut

 

L’evangeli que vam llegir ahir, diumenge cinquè de Quaresma, l’últim diumenge abans d’entrar a la Setmana Santa, podríem dir que, per una banda, ens mostra un dels criteris bàsics del missatge de Jesús, i per l’altra, ens mostra també un dels motius bàsics de per què el van condemnar a mort.

L’evangeli era el de Joan 8,1-11, l’escena de la dona adúltera a qui els mestres de la Llei i els fariseus volen apedregar, segons mana el llibre del Levític 20,10 i el llibre del Deuteronomi 22,22.

D’entrada, però, una sorpresa: els dos textos de la Llei parlen de condemnar a mort els dos adúlters, l’home i la dona, i en canvi veiem com els mestres de la Llei només li porten a Jesús la dona. Si l’havien descoberta en flagrant adulteri, bé devia haver-hi també l’home... Però a l’home el deixen tranquil. Curiosa manera de ser estrictament fidels a la Llei de Déu, com aquells acusadors pretenien ser: la modifiquen al seu gust... un gust òbviament masclista. L’eterna hipocresia dels que es presenten com els grans defensors de la moral i de les normes correctes de comportament.

Però deixant estar aquesta sorpresa, fixem-nos en el tema de fons. Jesús ens té acostumats a saltar-se la Llei en temes religiosos quan està en joc el bé de les persones, com en el cas emblemàtic del repòs dels dissabte. Perquè, esclar, ¿quina millor santificació del dissabte que fer el bé als qui necessiten ajuda? Però aquí va més enllà. Aquí diu que una actuació que la Llei de Déu condemnava, i amb pena de mort, ja no és mereixedora de condemna. O sigui que la Llei de Déu, en aquest cas, deixa de tenir validesa. Jesús gosa afirmar que aquelles condemnes que es consideraven dictades per Déu i que formaven part dels criteris de vida del seu poble, ja no són tals. Jesús gosa posar-se en el lloc de Déu i afirmar que el que Israel deia que era la voluntat de Déu, en realitat no ho era. I serà per aquestes pretensions de Jesús de sentir-se amb dret a esmenar-li la plana a Déu que el contemplarem la setmana que ve clavat a la creu.

Però llavors, ¿què és vàlid de la Llei de Déu i què no? ¿presenta Jesús, en l’escena de la dona adúltera, una esmena a la totalitat de la Llei de Déu que Israel tenia per immutable? No, no la presenta. El que fa, és presentar un criteri per interpretar aquesta Llei. I el criteri passa pel cor de l’ésser humà. ¿Què humanitza més, què fa més bé a les persones? Doncs si una cosa que forma part de la Llei de Déu transmesa per l’Escriptura un veu clar que no humanitza, no n’ha de fer cas. Això és presta a moltes trampes, evidentment, però Jesús prefereix aquest risc més que no pas una Llei escrita immutable.

Tornem a la dona adúltera. Jesús queda clar que no aprova l’adulteri, i per això li diu a la dona que no torni a fer-ho. Però alhora queda també clar que davant d’aquesta actuació reprovable la solució no és apedregar l’adúltera, per molt que la que es considera la Llei de Déu ho digui, sinó animar-la a viure d’una altra manera.

Aquest és el criteri de Jesús i per això el van matar. Ell va salvar de la mort aquella dona, però aquesta forma seva de plantejar les coses va comportar la seva pròpia mort.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.