[HOMILIA DG-TO-C18 (Lc 12,13-21)]
No em queden els cants, ni els poemes, ni els llibres, ni les classes, ni les frases brillants, ni els dossiers, ni les excursions, ni les converses, ni els premis, ni les desfetes, ni els mals humors, ni les trucades, ni els oblits, ni la memòria... tan sols.
Hi ha moments en els què a dures penes suportem el silenci. No hi ha res més que la creu en aquests moments que pugui donar una mica de consol i de sentit. Però sense més, sense pensar-la, sense ni tan sols pregar-la, agafat a ella.
És així com he seguit fent l'homilia aquests dies posteriors a la quimio. Ha estat fotudament dur, perquè enganyar-nos. Senzillament, m'ha agafat desprevingut, no m'ho esperava així. Avui puc tornar a escriure i a escoltar música, oh miracle! (seguir llegint)
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.