L'ambó: Avui he tingut un somni

HOMILIA DG-TO-C21
AVUI HE TINGUT UN SOMNI (Lc 13,22-30)

Avui he somniat que em moria. Venia una gentada d’orient i d’occident, del nord i del sud, i se m’enduien d’una revolada. I jo que cap a on ens dirigim?, i algú que no t’has assabentat?, i jo que no, i un altre doncs que anem convidats a la taula del Regne de Déu, i jo que m’hi apunto, no tinc res millor a fer.

I de cop que arribem a les portes del Regne de Déu i un àngel d’esquenes amples, en un to dolç, però inapel·lable, nom si us plau, i jo que Marc Vilarassau per servir-lo a Déu i a vostè, i ell a veure... mm... sí, faci el favor d’esperar aquí, no obstrueixi la porta, gràcies.

I la gent passant, i jo sol esperant, i jo què passa neng...

Juan Antonio
I en aquestes veig el Juan Antonio que fa cap i jo ¿qué tal?, ¿cómo va la vida?, i ell bueno la vida se acabó de aquella manera, ¿qué te voy a contar?, pero aquí estamos, i jo ¿quién te ha invitado?, i ell pues yo que sé, i jo con lo que le diste a la coca y a la mala vida, qué suerte, ¿no?, i ell que arronsa les espatlles i amb boca de mosca, ¿qué quieres que te diga?, a mi me han llamado y aquí estoy, i l’àngel de la porta que en veure el Juan Antonio li fa una abraçada com si el conegués de tota la vida i el fa passar. I jo a la porta, esperant.

Senyor Andrés
I gent i gentada, i jo que, darrera un nen negre amb una cicatriu immensa al rostre, reconec el Senyor Andrés. Va passar els dos darrers anys de la seva vida al banc davant de casa, a Collblanc. Li baixava mantes a l’hivern i les pixava totes. Va passar dues temporadetes a Obinso i es recuperava força, però l’Andrés tirava de nou al carrer como la cabra tira al monte. La seva germana vivia tres carrers avall, però no en volia saber res, i jo la que le habrás hecho pasar, bandido, i ell si tu supieras, es normal que no me quiera ni ver. De cop va desaparéixer, i jo potser se n’ha sortit. Un mes més tard, uns nens el van trobar mort a l’interior de la casa abandonada al fons del carrer. El van ficar a la fosa comuna i jo que hauria volgut acomiadar-lo li vaig anar a portar unes flors, què sol que deus estar, estimat Andrés. I jo cridant, Señor Andrés, ¿se acuerda de mi?, i ell que em veu de lluny i se l’il·lumina el rostre, però l’àngel que el fa passar i ell que em fa signe amb les mans, nos vemos dentro, ya hablaremos. I jo a la porta, esperant.

Niña Julia
De cop, uns riures molt familiars, i jo que em giro i la Niña Júlia que se’m llença al coll, i ella padrecito ingeniero, ¿cómo anda usted por aquí?, ¿espera a alguién parado en la puerta?, venga para dentro, i l’àngel no señora que el padrecito espera todavía un poquito, i ella que bueeeeno, no se preocupe yo me adelanto a prepararle unos tamalitos y unos frijoles. I jo que recordo la resposta de la Niña Julia quan li vaig preguntar pero cuántos hijos tiene usted, Niña, i ella hijos, lo que se dice hijos, cinco, pero cinco más son recogidos, i jo pero con los apuros que pasan en la casa... i ella ai, padrecito, donde comen cinco comen diez. I jo que no m’estranya que entris tan ràpid, santa Julia de la Chacra, i jo que se m’escapen unes llàgrimes. I jo que començo a entendre, segueixo esperant.

I tanta gent...
I passa el Pau de l’Olivera i el Pare Joan de Sant Ignasi i el meu germà Bernat amb tota la colla i en Xerric Xerrac i en Sergi de Montserrat i la Txaro de l’Esplai i el Garreta amb la guitarra i l’Eloi Bon Noi i la Marta marcant el pas i la Minerva amb pneumònia i la Mercè amb una certa urgència i el Josep amb la seva filla... i tants i tants i tants, tot i que la porta és tan estreta i l’àngel tan inapel·lable, em dic, la sala deu de ser molt espaiosa. I jo que tinc moltes ganes d’entrar-hi, i al principi em feia ràbia, però ja no tinc pressa. I penso, sort que això del Regne de Déu no són com les rebaixes del Corte Inglés, campi qui pugui. Sort que la porta és estreta i que aquí s’hi entra d’un a un, amb nom i cognoms, amb històries i no amb histèries. I jo cada cop més estranyament feliç, oi que m’enteneu?

Jo, fins i tot
I Déu que surt a la porta i fa com qui mira que no quedi ningú a fora, i jo que és la primera vegada que el veig em resulta familiar, té el nas del Juan Antonio, les orelles del Senyor Andrés, les mans de la Niña Julia... I ell, com si estigués sorprès de veure’m, ai Marc, quasi me n’oblido de tu, i jo mira que és murri. I ell que has tingut sort, tots els teus amics només de veure’m m’han fet una pregunta, la mateixa, i és per això que, ni que sigui a les postres, tens dret a passar a la taula del meu Regne, i jo, sanglotant, i quina és aquesta pregunta, Senyor? I ell, tots, sense excepció, m’han preguntat, Senyor, com és que el Marc s’està a la porta, esperant?