Transparència del cel

(Fra Josep Manuel Vallejo) De part vostre el cor em diu: “Busqueu la meva presència”. I la versió castellana ens diu: “Busca mi rostro”. Què ben expressat està aquest desig que portem tots a dintre –creat per Déu– de cercar una plenitud més gran de la que tenim. No tenim a dins un desig infinit, que no se sacia amb res que no sigui Déu?

Doncs bé, aquest desig que ens fa fer a vegades coses inversemblants, a l’evangeli de la Transfiguració és mostra al l’inrevés. No és l’home que desitja veure Déu sinó que Crist mateix es transfigura davant nostre per fer-nos experimentar el cel ja a la terra. És Ell que s’avança a fer-nos experimentar, en aquells apòstols, un tast de la glòria celestial.

Fixem-nos que primer s’emporta a tres dels íntims, Pere, Jaume i Joan. Jesús té íntims. No tots els apòstols són iguals. Ni tampoc els setanta-dos deixebles. Hi ha tres apòstols amb els quals tenia més confiança i, quan hi ha moments importants, a Getsemaní o aquí, se’ls emporta tots tres.

I després diu Lluc: “Mentre pregava”. Lluc sempre posa Jesús pregant, també en el Baptisme. I mentre pregava Jesús es produeix la transfiguració: els vestits blancs espurnejants, el rostre resplendent... I amb Ell hi ha Moisès i Elies, els dos homes de la muntanya, del Sinaí, aquells que havien parlat amb Déu. Moisès des dels llamps i trons i Elies des del silenci profund del murmuri d’un ventijol suau. Moisès i Elies són els grans homes, la Llei i els profetes, però també aquells que han parlat cara a cara amb Déu a l’Antic Testament.

I, davant d’aquesta glòria tan profunda i tan gran, què fan els tres íntims? Clapar. És la desproporció entre la santedat de Déu i la feblesa dels homes. També a Getsemaní, en el moment més greu de la vida de Jesús, no poden vetllar ni una hora. És que són un desastre. I sort, perquè si els nostres dirigents no fossin un desastre, nosaltres no hi cabríem. Sort que els apòstols són tan febles i tan pecadors...!

I després quan es desperten, ara sí, Pere diu allò tan bonic, enmig d’aquella experiència tan meravellosa del cel: “Què n’estem de bé aquí dalt”. Tots hem experimentat alguna vegada això, la presència de la suavitat de Déu, del seu goig, de la seva pau. “Què n’estem de bé aquí dalt”. Però Pere vol retenir el moment i fer-lo etern, com el Càntic de Maragall. Quants moments d’aquests bons voldríem fer eterns! Però la gràcia i la glòria en aquest món són puntuals, són fugisseres, són només un tast del paradís. El paradís és per després, aquesta és la llàstima de la condició humana. Però almenys Déu ens ha concedit aquests tasts, aquests oasis enmig del desert que valen tota una vida i que ens fan perseverar en els moments de dificultat i de creu.

Aquest és el paper de la Transfiguració. Fer-nos experimentar, camí de Jerusalem, camí de la creu un tast d’aquesta bellesa, d’aquesta suavitat, d’aquesta plenitud del cel per donar-nos forces per quan vingui la dificultat.

Fixem-nos que Déu, amb aquesta escena tan profunda, ens ve a dir, entre altres coses, que no cal que siguem bons, que no ens esforcem per ser perfectes. El que sí ens hem d’esforçar és per deixar-nos transfigurar, perquè allò que és llum per al món és el nostre rostre, la nostra tendresa, la nostra amabilitat. No cal ser perfectes per donar testimoni, ara això sí, cal estar plens de Déu perquè puguem tenir el rostre transfigurat i oferir als nostres contemporanis una mirada que parli del cel.