(Fra Josep Manuel Vallejo) “Viviu sempre contents”, diu sant Pau. Però com es pot viure sempre contents amb la que està caient? Es pot si no depenem de les coses exteriors i fem experiència de Déu dintre nostre. El Senyor ve a salvar-nos. I això vol dir que ve a salvar-nos dels nostres enemics interns: la tristor, l’angoixa, els esclavatges. Diu el Benedictus: “Així ens salva, alliberant-nos dels enemics, de les mans dels qui ens volen mal”. I aquests enemics no són exteriors, són interiors. Els nostres més temibles enemics estan dintre: la tristor, l’angoixa, la por...
Isaïes ho diu d’una manera molt bonica: “El Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum, a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Is 61,1). Déu ve a anunciar la salvació profunda. I l’Any de Gràcia del Senyor què s’esquia cada cinquanta anys es perdonaven els deutes i els esclaus quedaven lliures. I això Isaïes ho relata a la tornada de l’exili. I aquest mateix text, Jesús, a la sinagoga de Natzaret, el llegirà i dirà: “Avui s’ha acomplert aquesta Escriptura”. L’arribada de Jesús, el Salvador, coincideix amb l’Any de Gràcia, l’any en què es perdonen els deutes, l’any en què s’alliberen els esclaus. I el goig que produeix aquesta llibertat és el goig de què ens parlen les lectures del tercer diumenge d’Advent.
La salvació fa saltar de goig les entranyes. És l’esclat de Maria en el Magnificat: “La meva ànima magnifica el Senyor. Exulta el meu esperit en Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa, la humilitat de la seva serventa”. I el goig a Maria no li ve de l’exterior, del fet que tot li vagi bé, de fet, se li ha complicat la vida, està embarassada sense tenir marit, en un poblet petit com Natzaret. Se li ha complicat molt la vida. Hauria d’estar angoixada, hauria d’estar poruga, i no obstant: “la meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva”, i salta de goig. Per què? Perquè el goig li ve de tenir Déu a dins. Aquesta és la font del nostre goig, l’única font del nostre goig. I quan això ho experimentem, ja pot ploure per fora, ja podem tenir dificultats, ja es pot enfonsar el món..., tinc Déu a dintre i em salva de tot això.
Hi ha un salm, al llibre d’Habacuc, que sempre m’ha impressionat, diu: “L’olivera no ha pensat a produir, els camps no donen res per menjar, les vaques no han donat fills...” Tot és un desastre. I diu el salmista: “Però jo celebraré el Senyo, feliç de veure que Déu em salva”. I dius..., de què el salva, si tot va malament? El salva, precisament, de la necessitat de que tot vagi bé perquè jo sigui feliç. Això és un home lliure, que no depèn de l’exterior, que no depèn de les contingències històriques, que no depèn de que l’estimin o no l’estimin, que no depèn de que estigui a la presó o estigui lliure. Es pot ser profundament lliure tancat a la presó, si tinc a dintre Déu. Aquest és el missatge profund de l’Advent.
Maria salta de goig perquè té Déu a dins. I aquest goig li ve d’haver acceptat els designis de Déu: “Faci’s en mi segons la vostra Paraula”. “Faci’s en mi”! Perquè Maria deixa fer Déu dintre seu. Té el goig misteriós i esclatant a dintre. I aquesta és una clau de la nostra vida. “Faci’s la vostra voluntat”, que jo accedeixi a que Déu faci en mi la seva voluntat. Tots els patiments ens vénen de rebel·lar-nos contra el nostre destí: “Jo tenia aquest pla i ara s’ha fet això..., jo esperava això i no ha sortit..., l’altre no m’ha dit..., l’altre no m’ha fet...” Quan acceptem la voluntat de Déu, què es el que passa? Comença a eixamplar-se el cor en nosaltres i donem l’oportunitat que la joia brolli. “Faci’s la vostra voluntat”, “faci’s en mi segons la vostra Paraula”, aquí hi ha la font del goig cristià.
