(Fra Josep Manuel Vallejo) Aquests dies de Pasqua, tan densos i tan bells, hem celebrat un únic misteri en tres celebracions. Hem celebrat l’esdeveniment de la mort i resurrecció del Senyor, el dijous celebrant l’Eucaristia, el divendres celebrant la seva mort i la nit de Pasqua celebrant la seva resurrecció. Però això que els humans, per la nostra condició històrica, hem de celebrar per parts, consisteix en un sol misteri, el misteri de la creu i resurrecció del Senyor, del que fem memorial cada diumenge en l’Eucaristia.
Em deia una amiga fa uns dies: “Quan em despullo de mi mateixa i em dono, comença a aparèixer el Paradís dintre meu”. No ve primer l’amor i després el goig. No és primer el lliurament de mi mateix i després la pau. Va junt. Quan estimo i em dono com Jesús, ja tinc la resurrecció dintre meu. Aquest és el gran misteri de la vida cristiana, que no és “ara pateixo i ara gaudeixo”, “ara estimo i ara reposo”... quan estimo reposo, quan estimo visc, quan estimo ressuscito. Aquest és el gran missatge del Senyor Jesús. La resurrecció es dóna en la creu, i en el donar la vida es troba la vida.
La nit de Pasqua fem memòria de la història de la donació de Déu, del sortir de si mateix des del si de la Trinitat per crear el món, del sortir de si mateix i abaixar-se, per alliberar el seu poble d’Egipte, del sortir de si mateix i donar-se, i fer-se l’espòs d’Israel, com tan bellament narra Isaïes (Is 54,5-14). Malgrat les infidelitats d’Israel, que s’ha comportat com una dona que l’enganya, Déu li diu: “T’estimo amb un amor etern. Pot ser repudiada l’esposa de la joventut?” Malgrat la nostra infidelitat, malgrat la nostra inadequació, Déu segueix sortint de si mateix i estimant-nos. I aquest sortir de si mateix i estimar arriba a la plenitud en Jesucrist. Tota la seva vida és un donar-se, és un sortir de si mateix, de preocupar-se pels altres, fins arribar a l’extrem de la creu. Però, com diu sant Pau, potser sí trobaríem algú que donés la vida pels amics, però Jesús ha vingut a donar la vida pels enemics, a donar la vida pels “dolents”. Aquí hi ha la bogeria d’amor del nostre Déu a través de Jesús. I per això Déu l’ha ressuscitat, perquè ha estimat fins a l’extrem, d’una manera boja, d’una manera desmesurada. Perquè quan estimes fins a l’extrem, ja es fa present el Paradís dintre teu. Aquí hi ha el nucli del misteri cristià. Quan s’estima com Jesús es dóna a llum la resurrecció, com diu sant Pau en un text preciós de la segona carta als Corintis (2Co 4): “En la mesura en què ens anem consumint d’amor per dintre, estem donant a llum la resurrecció ja dintre nostre”.
Pel baptisme ens hem incorporat a aquest amor, a aquesta forma de donar-se de Jesús, ens hem incorporat a viure l’experiència de la creu i la resurrecció de Jesucrist que ens obre les portes al Paradís. Hem estat submergits en la seva mort per renéixer a una nova vida en la resurrecció.
Les dones, quan anaren al sepulcre molt de matí, no podien ni imaginar la porta de vida, de llum i d’esperança que s’havia obert per a la humanitat. El món s’ha transfigurant amb la resurrecció de Jesús. La vida té sentit, ja no s’acaba amb la mort. La llum i la joia han vençut les tenebres. El Senyor ha ressuscitat!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.