(Fra Josep Manuel Vallejo) Segur que hem presenciat més d’un cop l’escena d’un nen plorant perquè s’ha fet mal, i la mare que l’abraça i el consola: “Ja ha passat... ja ha passat...” Amb aquesta imatge compara Isaïes la tendresa i el consol de Déu envers el seu poble: “Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré” (Is 66,12)
Els plors de l’Exili seran consolats per un amor de mare. I no sols això, sinó que: “Sereu alletats amb l’abundància del seu consol, i xuclareu les delícies de la seva llet...” (Is 66,10)
I aquesta gran notícia del consol de Déu, de la vida divina que ens ve a oferir, és el que anuncien els setanta-dos deixebles que Jesús envia per preparar-li el camí: “El Regne de Déu és a prop vostre...” Lc 10, 1-12)
Déu, en Jesús, ve a consolar, a guarir, a alimentar, a anunciar l’alliberament als oprimits i marginats.
Però envia als setanta-dos, no de qualsevol manera, sinó des de la feblesa i sense proteccions, “com anyells enmig de llops”, “sense bossa, ni sarró, ni calçat...” deixant-se acollir, demanant ésser ajudats. Per fer surar la bondat que hi ha amagada dins de les persones. Els enviats han de fer de catalitzadors perquè suri la bondat de la gent.
“Hi ha molt a segar”, no a sembrar. Els camps són rossos. Hi ha molta bondat amagada que s’ha de fer surar, aquesta és la missió del deixeble. Tal com deia el Concili de la Tarraconense: “Quan nosaltres hi anem, l’Esperit Sant ja hi és”
Evangelitzar, per tant, és fer present la mateixa activitat de Crist, que és abans de donar, deixar-se estimar, deixar-se servir, per fer surar el tresor d’amor fratern que tothom té dins seu. Per això és necessari que el deixeble sigui feble, pobre i necessitat.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.